cielo claro
  • Màx: 34°
  • Mín: 26°
27°

Neix el químic John Nef (1862)

Neix a Herisan, Suïssa, el químic suís americà John Ulric Nef, fill d'un cap d'obrers en una fàbrica tèxtil. Però els temps eren difícils a Europa i el 1864, Nef pare decidí d'emigrar amb pocs estalvis. Havia après totes les tècniques de l'ofici i volia muntar una fabriqueta de teixidor en els Estats Units. Un cop allà instal·lat, hi féu anar la seva família el 1868. John es pogué, doncs, educar a les escoles nord-americanes i com que era molt bon estudiant pogué anar a la Universitat. Es graduà a Harvard el 1884 i obtingué després el seu doctorat a Alemanya, essent deixeble del professor Baeyer. Això era el 1886. El 1892 fou nomenat professor de la Universitat de Chicago, que acabava d'inaugurar-se. Allà estant, dedicà molt de temps al laboratori, on investigà isocianurs i fulminants, substàncies que contenen combinacions sorprenents d'àtoms de carboni i de nitrogen. Topà aleshores amb dues teories enfrontades: la de Kekulé, que sostenia que l'àtom de carboni té sempre quatre valències, i la de Couper, el qual defensava que de vegades en pot tenir només dues. Estudiant els seus composts, comprovà Nef que la conclusió de Couper era correcta. Això no invalidava la feina de Kekulé: ben al contrari, augmentava la seva vàlua i flexibilitat.

Nef, com el seu admirat Couper, fou un home malalt. Patí, com aquell, des d'al·lot, una depressió nerviosa endògena, de la qual no s'alliberà mai. Però malgrat aquest sofriment, no llançà la tovallola. Treballà de valent durant una vida que s'extingí el 13 d'agost de 1915 a Carmel, Califòrnia, la seva segona pàtria. Aquelles molèsties de mala salut, fan, sens dubte, molt més meritori el seu esforç. Tant és així, que Nef ens podria recordar aquelles paraules del savi humorista: «Mala cosa seria inventar i investigar tot pensant en l'agraïment que la humanitat deu als cervells privilegiats. Oh tempora oh mores! diré jo aquí amb el príncep de l'eloqüència: Oh, ingratitud humana! Oh, fràgil estabilitat! Que en tot temps i en tota edat, les obres i invencions més útils són les més perseguides o oblidades! Ah! Si jo cregués en tots els sentiments del meu esperit en aquest mateix moment, volaria pels espaiosos camps que em presenta la meva imaginació. Quin acomiadament tan tendre, quin discurs tan enèrgic, quins deixebles més apassionats, quines belles i benèvoles lectores! Sí. Em caurien les llàgrimes, el cor em bategaria, per haver arribat a la fi de la meva obra i a la necessitat de dir adéu. Però què us puc dir? No-res. El silenci és de vegades més eloqüent que les més tendres declamacions i un pot dir més coses callant que dient bajanades socials. Com glosava Iriarte: «Qui llegesqui les meves lliçons / Sàpiga també que totes/ Parlen a les mil nacions/ i no només a l'espanyola./ Parlen de tots aquests temps/ perquè defectes hi noten/ que hi hagué en el món de sempre/ com ara n'hi ha ja a balquena / I doncs... no us insulten/ assenyalades persones?/ Aquell que això li pigui/ del seu pa farà les sopes...».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.