algo de nubes
  • Màx: 18.04°
  • Mín: 14.72°
15°

Apareix el pare Cames Llargues (1925)

Molts d'anys després el veuríem a la pantalla ci nematogràfica, anys 60, interpretat per Fred Astaire en companyia de Leslie Caron. Ben mirat no passava d'esser un personatge de novel·la «rosa».

Una adolescent òrfena, Jesusa Abbot, rep una beca per a fer estudis fora de la institució de beneficència i poder anar a la Universitat. El benefactor, un home de negocis, industrial, milionari, només vol, amb aquesta i moltes altres accions, fer en nom de les seves empreses uns serveis socials que desgravin en matèria d'imposts. Però Jesusa s'ho pren d'una manera molt més personal. Tenint l'ordre, per part del seu protector, d'enviar un informe periòdicament que justifiqui els seus avanços, i només sabent que l'home d'empresa és algú molt ocupat, gran d'estatura, li escriu a cada punt una carta on hi vessa totes les seves il·lusions i sentiments. Li posa per nom, puix que el benefactor mantendrà el seu incògnit fins al final de la novel·la, «pare Smith Cames Llargues» i d'aquesta manera podrà transcórrer tot un argument en forma epistolar que ens descobreix la psicologia juvenil de la tal Jesusa. Així, per exemple, en data tal dia com avui, escrivia:

«No m'hauria d'acostumar vostè a tant luxe, ja que un cop que aquest s'ha conegut, si llavors manca, bé que s'enyora; i és, aleshores, molt trist romandre sense res tenir, principalment quan un ja havia començat a pensar que tot allò li pertanyia per dret propi. Convivint amb Julia i amb Sallie, el meu estoïcisme fracassa.

Elles estan acostumades al benestar des de la seva infantesa i accepten la felicitat com a cosa natural; consideren que la vida els deu tot això, i no agraeixen res, per molt que els sia oferit.

La vida em demostrà des del seu començament que no tenia amb mi cap mena de deute. No puc, per tant, demanar-li res a compte. Quanta metàfora! Però esper que vostè m'entengui. Tinc el convenciment que el més honrat, per a mi, és fer de professora aquest estiu i començar a guanyar-me, jo mateixa, les faves...»

L'autora, Jean Webster, deia un crític d'aquell moment, «és una de les escriptores que amb més rapidesa ha sabut conquerir l'admiració i la simpatia del públic nord-americà. Fou la present novel·la la que la distingí com a autora de mèrit, i constituí a l'Amèrica del Nord i a Anglaterra un sonat èxit de llibreria. Hi contribuí, indubtablement, la particularitat que el llibre duia il·lustracions de la mateixa autora. I amb quin encert! Com són de pròpies les cartes que formen aquesta novel·la, cartes d'una femenina ingenuïtat, d'una graciosa senzillesa, els dibuixos infantils estilitzats de Webster...»

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.