Es publicà la primera edició de l'obra Canigó: Llegenda pirenaica del temps de la Reconquesta, esplèndida producció poètica de Jacint Verdaguer amb trascendència universal. S'edità a la Llibreria Catòlica, de Barcelona, i consta de dues-centes cinquanta-cinc pàgines amb dibuixos a ploma d'A. de Riquer en les capçaleres dels cants i un mapa plegable dels Pirineus a dos colors. El llibre evoca tot el que aquesta muntanya catalana té de mítica i majestuosa, amb els seus 2.785 metres d'altura i el seu cim aspriu.
Versos com aquests: «El que un segle bastí, l'altre ho aterra,/ mes resta sempre el monument de Déu;/ i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra/ a Canigó no el tiraran a terra,/ no esbrancaran l'altívol Pirineu...»
I diu en una altra banda: «El Canigó és una magnòlia immensa/ que en un rebrot del Pirineu es bada».
Però tal volta ens resulta interessant aquí d'explicar la llegenda de quan el rei Pere III el Gran, fill de Jaume I el Conqueridor i germà de Jaume II de Mallorca, ascendí el Canigó, sent aleshores, segons diuen, el precursor d'aquest esport actual que es diu «escalada». Aquesta feta la recollí un tal fra Salimbene, nascut a Parma i que havia entrat en l'orde franciscà, professà el 1238, fou enviat a França. Residí algun temps a la Provença. Morí el 1288 a Montefalcone. Deixà una crònica que va de l'any 1282 al 1288 i es conserva a la Biblioteca Vaticana. Porta per títol: Chronica Fr. Salimbene, Parmensi, Ordinis Minorum ex-Códice Bibliotecae Vaticanae sunc primun edita Monumenta Historica ad Provincias Parmensem en Placentinam Pertinentia.
Com explica l'historiador Alcofar Nassaes, el text fou traduït del llatí per Ramon Arabia i Solanas el 1891.
«Aquest Pere d'Aragó fou un home de gran cor, fort en les armes i entès en guerra, de gran empresa i molt valor, com ho deixà demostrat en la qüestió del Regne de Sicília... També ho demostra un altre exemple: en els límits de la Provença i Espanya s'hi aixeca una alta muntanya, dita pels habitants d'aquelles terres, Canigó... És la primera muntanya que veuen els navegants quan retornen a terra i la darrera que colombren quan s'allunyen... Aquesta muntanya no ha estat habitada per cap home i cap fill d'home gosa pujar-la a causa de la seva extraordinària alçada... Volent, aleshores, Pere d'Aragó pujar a la muntanya i experimentar i conèixer per si mateix el que hi havia en el cim, cridà dos soldats íntims seus i els digué el que es proposava fer, de la qual cosa ells se n'alegraren molt, prometint-li no només de guardar-li el secret, sinó també de no separar-se mai d'ell. Proveïts, aleshores, de queviures i armes per a la marxa, deixaren els cavalls al peu de la muntanya, on encara hi havia pobladors i començaren, poc a poc, a realitzar l'ascensió a peu...» Pel camí, els dos soldats es cansen i s'espanten, de manera que el rei ha de seguir la seva pujada tot sol... «Pujà doncs el Rei sol, amb gran feina, i un cop en el cim, trobà un llac en el qual llançà una pedra. Aleshores sortí de les aigües un espantós drac que començà a volar pels aires, enfosquint-ho tot i tacant-lo amb el seu alè. Aleshores, Pere, tornà a baixar i explicà al detall als seus dos companys tot el que havia vist i els donà permís per contar el que volguessin».
Fou aquell drac volador una tempesta?
