El general Boulanger, militar i polític, era nomenat ministre de la guerra i en ocupar la cartera, va dur a bon terme importants millores, com l'augment dels sous dels soldats o la creació de les tropes colonials. Això, juntament amb la seva ideologia, el feren molt popular arreu de França. Era antigermànic, és a dir, el cap d'un moviment conegut com «revanchisme», principalment per recobrar Alsàcia i Lorena. Aquell sector polític antigovernamental, també dit «boulangerisme», unia molts grups ideològics, com els radicals, els nacionalistes, els bonapartistes i els orleanistes, és a dir, de tot i molt. És per això que el 1888, el general era elegit diputat amb un gran nombre de vots, una gran massa de seguidors a quatre departaments i a París. Els seus partidaris volien que fos el president de la República, en substitució de François Carnot. Segurament hagués estat així i Boulanger, des del seu despatx presidencial, hagués mogut els fils de la política internacional d'una altra manera. Però hi va haver, entremig, una trista història d'amor. Boulanger tenia una amant. Era madame Bonnemain. Havent estat acusat pel govern de sedicció, Boulanger va fugir a la capital de Bèlgica en companyia de la Bonnemain. Tanmateix el govern posà en marxa la seva maquinària legal i en la seva absència el jutjaren i condemnaren. El 1891 la seva amant moria i el general, desesperat, es suïcidava en el mateix cementiri, sobre la llosa de la dona que havia tant estimat. Es pegà un tret al cap i afegí el seu nom a la llarga llista de suïcides romàntics, a l'estil de Larra i tants altres. El President Carnot, que havia signat la sentència contra Boulanger, per traïdor a la pàtria, no tingué gaire més sort. Tres anys després, un anarquista italià, un tal Sante"Caserio, l'assassinà a Lió. La tragèdia del general «Revanche» inspiraria fins i tot algun literat. Com en tants altres «affaires» de dràstic final. Un escriptor d'aquell temps, Eugène Fromentin, a la seva novel·la Dominique, sabia posar en boca d'algun dels seus personatges, aquesta desesperança tan pròpia del romanticisme, com en aquella carta: «Orsel, novembre 18... Estimat Dominique: És, en veritat, un mort que t'escriu. La meva vida ja no li serveix a ningú, m'ho han dit moltes vegades, i no puc sinó humiliar tots els que m'estimen. Ja era hora d'acabar"la per mi mateix. Aquesta idea, que no és d'ahir, tornà a la meva ment l'altra nit, quan et vaig deixar. La vaig anar madurant pel camí i en semblà raonable, puix que no presentava cap inconvenient per a ningú i en entrar a ca meva, de nit, en aquest decorat que tu tan bé coneixes, no hi va haver cap distracció que em fes canviar d'idea. No vaig tenir sort a l'hora de matar"me. Tot el que he aconseguit és desfigurar"me. Però no m'importa. He mort el personatge que era. I el poc que d'ell resta esperarà que li arribi el moment. Deix la vila d'Orsel per no tornar"hi mai més. No oblidaré que tu has estat, no diré el meu millor amic, sinó el meu únic amic. Ets l'única persona que disculpa la meva vida. Donaràs testimoni d'ella. Adéu. Que siguis feliç i si parles de mi al teu fill, que sigui perquè mai no es sembli a mi. Olivier». Era l'esperit romàntic dels suïcides.