algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.54°
17°

La mort de Nelson (1805)

Les esquadres espanyola i francesa, comandades per Villeneuve, després d'una maniobra de distracció per l'Atlàntic, es refugiaven a Cadis, on eren bloquejats pel poderós estol de guerra de l'Almirall Horaci Nelson. Amb això, Villeneuve va rebre un missatge on li era anunciada la seva destitució i això li va fer perdre el control dels nervis. Per a salvar la seva fama va voler combatre a qualsevol preu i així, al davant del cap de Trafalgar, hi hagué la gran batalla naval que guanyaren els britànics. Espanya va perdre en aquell absurd enfrontament el millor de la seva esquadra.

Entre els navilis incendiats hi figurava el «Trinidad», que era el més gran vaixell de l'època, amb tres ponts. Nelson morí quan una granada li trencà l'esquena. Però per part espanyola també caigueren coneguts oficials: Alcala Galiano, Churruca, Gravina, Val dés, Alcedo...

Un testimoni relatava d'aquesta manera la batalla: «Al nostre navili Trinidat l'atacaren, primer, dos navilis d'alt bord, que destrossà a les primeres descàrregues; després l'encerclaren tres més, un dels quals era de tres ponts, el Victory, en el qual hi arborava la seva insígnia l'almirall Nelson, el qual caigué ferit mortalment per una palanqueta, llançada del Trinidad o del Redoutable que es trobava per la proa d'aquell. El Trinidad restava sense arboradures i tot ple de clivells, puix que s'havia hagut de batre amb cinc adversaris, havent sofert sis abordatges, perdent quasi tota la seva oficialitat, marineria i tropa, de tal manera, que el meu germà, que no era més que un simple guàrdia marí, i amb una ferida d'estella al cap, havia quedat des de l'entremig del combat comandant les dues bateries, de babord i estribord del segon entrepont. Igual destrossa sofriren altres naus com el General, el Príncipe d'Asturias, el Leandro... Com si no n'hi hagués prou amb les tempestes que havien rugit en els pits dels guerrers, els elements esclataren, en els darrers moments, per tal de destruir el que restava en aquell immens camp de desolació. El buf del vent es confonia amb les queixes dels que, en els vaixells que flotaven a la ventura, sense mariners que els guiassin, fent aigua i sense pals, estaven morint. Agafats per la turbonada els pocs que restaven destres per navegar, es feien foc enmig de la fosca, creient"se mútuament enemics. Molts arribaren a les nostres costes, altres a les de l'Àfrica i alguns vingueren remolcats a Cadis, per les embarcacions que en llur recerca havien enviat les autoritats de marina quan s'hagué aturat l'huracà. El Trinidad s'enfonsava; tant que ja s'havien ofegat alguns dels seus ferits dins la bodega i dins l'entrepont que estava sota la línia de flotació. La Providència va fer que passàs prop d'allà una fragata anglesa, la qual, encara que en principi tingué por d'apropar"se, temerosa de les mortíferes canonades que el navili havia llançat en aquell dia memorable, va perdre la seva desconfiança en veure que no només no li feien foc el de bord, sinó que, amb senyals, imploraven el seu auxili. Aleshores, la nau enemiga s'acostà més i tirà les àncores a l'aigua per recollir, com a presonera, la tripulació supervivent. Es salvaren tots els que per no estar ferits o estar"ho lleugerament, pogueren tirar"se des de la coberta a les barques; els que no es podien moure, moriren, ja que el Trinidad s'enfonsà just davant del navili anglès que l'havia auxiliat...»

Miquel Ferrà i Martorell

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.