La trista cançó del desastre (1898)

Miquel Ferrà i Martorell11/10/02 0:00

Els industrials mallorquins dedicats als teixits de cotó es queixen a la premsa de la situació de crisi en què es troben. En un comunicat diuen: «Avui tots els mallorquins tenen posada la vista sobre el que ha de succeir amb els nostres productes després de la pèrdua total dels mercats de Cuba i de Puerto Rico. Les fàbriques de teixits a Mallorca són trenta-cinc, essent les més importants les que posseeixen els hereus de Vicente Juan, i les que existeixen a Santa Maria, Inca i Sóller. Totes elles a punt de la ruïna i es fa necessari la declaració de port franc, amb la qual cosa es facilitaria el muntatge de grans fàbriques i que la nostra Diputació, en combinació amb aquests industrials, subvencionàs un nombre determinat de joves que vagin als països més avançats per tal de, al cap d'uns anys, implantar aquí les millores que són imprescindibles i evitar així l'estancament de les produccions industrials».

Des del mes d'agost, per altra banda, anaven tornant els repatriats. Molts venien malalts, anèmics, groguencs de cara, sota el seu uniforme de «rayadillo». No mancaven supervivents coixos o sords o que havien perdut una mà o un ull. Els havien enganat. Principalment els que feien la guerra des dels casinos, menyspreant la força militar dels Estats Units. Quan pujaven als vaixells rumb a Cuba la gent cantava: «Pasqual, amb altres soldats,/ cap a la guerra s'embarca,/ va a jugar sa vida a Cuba/ més alegre que una Pasqua».

Cobles patriòtiques de triomfalisme suïcida. Els americans, a través de gloses i de cançons, eren ridiculitzats. Una altra trista cançó, aquesta recollida per Baroja en el llibre El árbol de la ciencia diu: «Parece mentira que por unos mulatos/ estemos pasando tan malitos ratos; / a Cuba se llevan la flor de la España/ y aquí no se queda más que la morralla».

Racisme, orgull, ràbia, menyspreu. Tot és reflectit, com a resultat final d'una política desastrosa de Madrid, en la lletra de les cançons populars del moment: «Que el Maine se hundió en los mares,/ que hizo 'Patapún!/ Bien están con los atunes.../ esos pedazos de atún». És terrible aquesta visió de les coses. Una nau de guerra nord-americana, abans de la guerra i en visita pacífica al port de l'Havana, esclata a causa d'una forta explosió el 1898. Hi ha moltes víctimes nord-americanes. Washington acusa calumniosament els espanyols i es declara la guerra. És evident que Espanya era la menys interessada en una acció com aquesta. Ben segur que era això una maniobra dels insurrectes. El Estats Units actuaren ràpidament i com sempre. Diríem que «l'esperit de l'onze de setembre» ja funcionava en aquell temps. Un atemptat, unes víctimes i la màquina de guerra que es posa en marxa per a la revenja contra tot un país. No és estrany que en aquells moments de pànic, les muralles i els baluards de Palma i d'altres poblacions balears fossin millor artillades i reforçades. La marina quedava delmada. Però la gent més ingènua seguia cantant.