chubasco
  • Màx: 23°
  • Mín: 18°
19°

El naixement de l'arqueologia (1748)

El redescobriment de les ciutats romanes de Pompeia i d'Herculà marca un punt de començament en el conreu d'una disciplina que és alhora la més antiga i la més moderna: l'arqueologia. Aquesta ciència cerca amb els mitjans tècnics més moderns els misteris de les civilitzacions més antigues. Com la seva etimologia indica, del grec «arkhaios», antic, i «logos», discurs, l'arqueòleg es capbussa en les cultures de l'antigor i reconstrueix la seva història, formes de vida, característiques, costums, etc. basant-se en documents escrits, monuments, eines, objectes de tota mena, producte de la recerca i les excavacions. Es podria parlar d'una arqueologia anterior, la del Renaixement, en el segle XVI, que mirava vers les restes de l'antiguitat clàssica, però això no seria més que un precedent des del punt de vista tècnic en el veritable significat d'aquesta ciència. L'arqueologia que neix en el segle XVIII és, en canvi, un punt de partida dinàmic que despertà i posa en marxa molts entusiasmes envers de tals descobriments, que suposen sempre una gran aventura investigadora. Així, es pot parlar dels resultats culturals de l'expedició napoleònica a Egipte que fundà, pràcticament, el que coneixem com «egiptologia». No foren menys importants els testimonis i els descobriments de Schliemann (la ciutat de Troia, les excavacions d'Itaca, Tirint, Micenes, Orcòmenos) i d'Evans (Magna Grècia, Cnossos). Avui dia, amb els mètodes de l'anàlisi radioactiva carboni 14, la fotografia aèria, la pol·linologia, l'anàlisi de l'ADN, etc. aquesta ciència ha pres, pertot arreu, proporcions gegantines.

El respecte envers de les ruïnes, en aquestes darreres dècades, ha augmentat, no sense haver de lamentar escandalosos casos de corrupció, vestigis que de la nit al dia desapareixen. Però, en general, hi ha una major sensibilitat, una sensibilitat com la que demostrava aquell autor, poeta anònim, alguns diuen que era Rioja i altres Rodrigo Caro, que compongué els versos que porten per títol Cançó de les ruïnes d'Itàlica, que en la nostra traducció d'urgència vénen a dir: «Aquests Fabi, ai dolor! que veus ara Camps de solitud, mústic pujol, Foren un temps Itàlica famosa.
Les torres que menyspreu a l'aire foren A sa gran pesantor es reteren...
Aquí d'Eli Adrià.
De Teodosi diví, De Sili pelegrí, Rodaren d'ivori i or els bressols...
Cases, jardins, Cèsars moriren I fins i tot les pedres que d'ells s'escriviren».
Significatiu poema. El 1965 vaig visitar Itàlica, aquesta bella ciutat romana de rescatades ruïnes, a poca distància de Sevilla i on, efectivament, un pot evocar aquell passat resplendent. A la vorera del Guadalquivir, en el lloc de l'actual municipi de Santiponce, fundat el 206 aC por Publi Escipió l'Africà, ens mostra, entre altres restes, l'amfiteatre.

Miquel Ferrà i Martorell

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.