Recordem que els raigs «alfa» són els que constitueixen la radiació emesa pels elements radioactius i és formada per nuclis d'heli (quatre unitats de massa i dues càrregues positives), essent poc penetrants, i la seva velocitat està compresa entre deu mil i vint mil quilòmetres per segon i desenvolupen una energia que pot arribar als nou megaelectronvoltis. Els raigs «beta», en canvi, són els que constitueixen la radiació emesa pels nuclis dels elements radioactius, que està formada per electrons dotats de gran velocitat, propera a la de la llum, són més penetrants que els raigs alfa encara que l'energia corresponent és menor, uns quatre megaelectronvoltis, a causa això de la seva massa menor. Finalment, els raigs «gamma» són els que constitueixen la radiació electromagnètica emesa pels nuclis dels elements radioactius i la seva longitud d'ona està compresa entre deu elevat a menys un i deu elevat a menys quatre A, que tot plegat correspon a una freqüència de l'ordre de deu elevat a vint hertz, posseint aquests raigs un gran poder de penetració, motiu per al qual són emprats en investigació atòmica i metal·lúrgia.
Repassada aquesta lliçó de física, podem abordar ja la figura de Paul Ulrich Villard, nascut a Lió, tal dia com avui, i que moriria a Baiona, Baixos Pirineus o País Basc francès, el tretze de gener del 1904. Aquest físic trobà el millor moment de la seva glòria quan el 1900, estant ocupat en l'estudi de les radiacions d'urani, descobertes quatre anys abans per Antoine Becquerel (París, 1852"Le Crosic, Bas Loire, 1908). Aleshores s'havia comprovat ja que una part d'aquestes radiacions es desviava en una direcció, quan eren sotmeses a l'acció d'un camp magnètic, i una altra part en una altra direcció. Aquestes fraccions estaven formades per partícules de càrrega elèctrica, i Rutherford, al cap d'un cert temps, els anomenaria «raigs alfa» i «raigs beta». Villard observà que hi havia una fracció de radiació que no sofria canvis en el camp magnètic i que es caracteritzava per la seva extraordinària capacitat de penetració. Després, aquestes radiacions serien conegudes amb el nom de «raigs gamma», semblants en la seva natura als raigs X però amb una major energia i poder de penetració.
Una vegada més ens topam amb un geni de la ciència que, evidentment, és una de les claus del progrés humà. Però com hem pogut observar no parteixen de zero sinó que es fonamenten en altres feines de gran mèrit realitzades pels seus antecessors, alhora que són conscients d'esser només un graó en la gran escala de la física, en aquest cas, un altíssim edifici que rivalitza i, de vegades, supera, els esforços de la química. En el primer terç del segle XX es deia que el món futur seria dels químics però el temps no els ha donat del tot la raó, puix que avui, ara mateix, l'avantatge és de l'electrònica, que tampoc hem d'oblidar, combrega d'ambdues ciències.
