Tal dia com avui mor a Ràvena el més famós poeta italià de tots els temps, Dante Alighieri, nascut a Florència el 1265, el qual desenvolupà un paper polític ben considerable a la seva ciutat de naixença, on li foren encarregades diverses missions diplomàtiques.
Durant uns anys fou un dels sis «priors» d'aquella república i va pertànyer al partit dels «blancs», essent, per això, desterrat pels «negres» en agafar aquests el poder. Viatjà a França i va viure a París per a tornar a Itàlia poc abans de morir. Durant la seva jovenesa compongué sonets i cançons en els quals celebrava el seu amor ideal i gairebé místic envers de Beatriu, la filla de Folco Portinari; passats uns anys, compongué la seva Vita Nuova, igualment feta en honor de la mateixa dama, i encara a la Divina Comèdia la farà aparèixer, essent la seva heroïna literària per excel·lència. Beatriu Portinari nasqué el 1266 i va morir el 1290. La Divina Comèdia és, realment, una epopeia cristiana dividida en tres parts: l'Infern, el Purgatori i el Paradís i resumeix tota la ciència de l'Edat Mitjana, el seu esperit, els seus costums, les seves creences. Segons un crític, és «un poema tot ple de sublimitat i majestat, curull d'episodis terribles o graciosos, com la mateixa vida, i de pintures que per força han de commoure el lector, que l'autor va saber redactar en un estil admirable».
Aquesta obra fou traduïda per Enric de Villena el 1427 i en el segle XV ja gaudia de difusió universal. Així, l'estiu del 1321, trobant"se Ràvena en guerra contra la república de Venècia, Guido Novello da Polenta, que havia utilitzat Dante en missions diplomàtiques, l'envià a la ciutat dels canals amb poders per a negociar la pau. Durant el viatge, el poeta emmalaltí de febres i morí, com ja hem dit, a la ciutat de Ràvena, la nit del 13 al 14. Fou soterrat en el temple d'aquella població que s'anomenava aleshores San Pier Maggiore, i, després, de San Francesco, on encara reposen. Segons Boccaccio, Dante era «de mitjana estatura, i en arribar a l'edat madura caminava un poc geperut, i era la seva forma de caminar greu i reposada, vestit sempre amb correctíssimes robes, i de la manera que a la seva edat madura convenia. El seu rostre era allargat, aguileny el nas, els ulls grossos... Grossa també la barra... el llavi superior sobresortia sobre l'inferior... la seva cara era bruna, espessos els cabells i la barba, negres i rinxolats, i sempre, el rostre malenconiós i pensatiu. En els costums familiars i públics fou ordenat i ben compost, i en totes, educat i més civil que qualsevol altre. En el menjar i en el beure fou molt sobri, i ho feia en hores fixes, sense sobrepassar els límits de la necessitat...».
Quan un llegeix aquesta descripció s'adona que per esser un geni no és necessari acudir a la provocació o a l'escàndol, com predica algun dels nostres «mandarins» de cresta molla. Aquests escriptors que fan tant estamperi, moltes vegades, no es mengen un tortellet. Com diu molt bé un adagi castellà: «Perro ladrador poco mordedor».
