Gómez Manrique (Amusco, 1412-Toledo, 1490) fou un famós poeta, oncle de Jorge Manrique, i nebot del marquès de Santillana, que va intervenir activament en la política del seu temps en contra del conestable Àlvaro de Luna i Enric IV. Posteriorment es féu partidari d'Isabel la Catòlica. El 1511 publicava el seu conegut cançoner on hi figuren cent vuit composicions. A més de poemes va escriure alguns drames religiosos per a Setmana Santa i Nadal. Aquest darrer el més antic del cicle després del Misteri dels Reis d'Orient. Un dels petits poemes d'aquest autor fou gravat en una làpida i posat a la porta de la governació de Toledo, puix que ell fou nomenat corregidor i governador d'aquella, aleshores, capital. Anys després la làpida fou col·locada a l'Ajuntament de Toledo, el 1576 i ja hi restà. Es va refer l'edifici segons els plànols de Juan de Herrera, el qual passà la responsabilitat de tal feina a l'arquitecte Juan Manuel, fill del pintor El Greco, que acabà les obres. El missatge de Gómez Manrique volia ser, però, de transcendent validesa per a totes les administracions públiques del país, i ben mirat, ho és. Aquí hi ha la traducció dels versets: «Nobles e discrets barons/ que Toletum governant/ des d'aquests alts graons/ rebutjau les afeccions/ cobdícies, por i espant/ per als comuns beneficis/ deixau els particulars/ doncs us féu Déu els pilars/ ferms e drets, de l'edifici».
Escrivia Rumeu de Armas que «pel que fa al municipi, l'actitud de la reialesa és de desconfiança i intromissió. Per vigilar-los i presidir-los, com a representants permanents del poder reial, s'estenen i propaguen a totes les ciutats importants de Castella els corregidors, encara que al mateix temps sota l'amenaça del judici de residència, eren violades les lleis en l'exercici del seu càrrec. En circumstàncies excepcionals foren enviats a les poblacions els perquisitors i veiedors de comptes, que establien en aquestes, per algun temps, un règim d'intervenció i inspecció. En municipi havia perdut des de feia temps el seu caràcter popular, estant els càrrecs de regidor reservats a la noblesa, en particular els «fidalgos» i la burgesia. Els monarques nomenaren regidors d'ofici, amb caràcter vitalici i de vegades hereditari, i era com una minoria governant sobreposada al poble. En els ajuntaments on subsistia el sistema d'elecció, es reglamentà al detall. En els municipis catalanoaragonesos, el Rei catòlic no gosà enviar de legats reials, però aconseguí disminuir-hi la llibertat d'acció i prepotència d'aquests organismes imposant-hi el sistema anomenat insaculatori, amb intervenció de persones addictes a la reialesa en la preparació de les llistes d'aspirants. El municipi barceloní es va veure reforçat per la pròpia iniciativa del monarca. Els consellers foren nomenats per la corona (1490) i en el Consell de Cent es reforçà la representació del patriarcat urbà, ciutadans honrats, i de la noblesa (1493), és a dir, les classes més addictes a la monarquia autoritària nova.
En altres mots, el control i el control del control.
