Aquest famós bandit, Louis Mandrin, nasqué a Saint"Etienne"de"Geoire, en el Delfinat, i era fill d'un ferrer. El feren soldat i desertà i es dedicà, aleshores, al contraban, però no fou un contrabandista qualsevol sinó que tingué al seu servei tota una organització molt ben muntada. Amb una veritable capacitat militar desplegà mil accions que el govern es veia incapaç de combatre. Amb la seva quadrilla de bandits conqueria pobles sencers i malgrat tenir rere seu, que el perseguien, sis mil homes del rei, era molt mal de capturar. Diuen els cronistes que Mandrin «tenia una fesomia interessant, el mirar agosarat, la paraula viva, que ajuntava a les seves passions més fogoses una serenitat impertorbable; en una paraula, posseïa totes les qualitats que distingeixen els homes nascuts per a comandar». Potser era així. Un altre historiador afirma que «si Louis Mandrin hagués nascut alguns anys després, és a dir, passat el 1789, probablement hauria engrossit la llista d'aquells guerrers que des de les darreres classes de la societat es llançaren a la conquesta de la fama i la glòria per acabar immersos dins l'alta societat del seu temps, aconseguint un bastó de mariscal, un ducat, un principat i, fins i tot, un tron».

La cosa fou molt diferent. Havent caigut en mans dels gendarmes i sense possibilitat de fugir, auxiliat pels seus, que en la seva gran majoria el traïren, fou jutjat i condemnat a mort. El botxí l'enrodà viu el 26 de maig del 1755, segons sentència dictada pel tribunal criminal de Valence. Entrava, així, aquest personatge en la història dels Cartouche, els Serrallongues, els Giberts, els Niños de Écija, els Barbuts, els Tiñetes i tants i tants altres bandits universals que despertaren en el poble sentiments d'odi i admiració alhora. Molts d'aquests herois del crim havien hagut de passar, de nins, perduda la seva família, per aquells tètrics orfenats dels segles XVIII i XIX...

«Als onze anys només havia jo sentit tristes amenaces, pregàries en públic no menys tristes, parets brutes, xicots pàl·lids que ploraven, funcionaris i ajudants maleïts els uns als altres, capellans vagarosos i cruels, velles que havent de tenir cura de la nostra roba, mal pagades per l'administració, la destrossaven...».

Són tantes les plomes que han descrit aquelles situacions, passant per Dickens, com el més eloqüent! La misèria creava aquests personatges. Direu... Misèria física o moral? I la resposta podria esser que mai una va sense l'altra. La fam alleugereix consciències i més encara, quan un descobreix, com Louis Mandrin que la societat més alta és un conjunt de personatges corruptes, que malgasten o tuden els diners del poble. El condemnaren a un dels suplicis antics més cruels, el de la roda.

Mala roda era aquella. Tan diferent de la somniada «roda de la fortuna», només reservada als privilegiats.