L'antic palau madrileny del Duc de Béjar, adquirit per algunes associacions obreres al preu de 300.000 pessetes, de les quals 200.000 han estat aportades per la Societat de treballadors de la construcció, es converteix en la Casa del Poble, seu de la Unió General de Treballadors. Es troba en el carrer de Piamonte, i per tant, molt cèntric, on els socialistes de tota Espanya hi tenen les seves trobades. Això ofèn els membres dels cercles aristocràtics i, fins i tot, els intel·lectuals esdevenen als ulls de la noblesa tan sospitosos i indesitjables com els obrers. Escriu la infanta Eulària de Borbó: «Es parlava en els salons de la Cort amb frases fetes, que pretenien, vanament, esser espirituals, sense criteri propi, amb judicis que eren reflex d'altres judicis; es feia exhibició d'ignorància. Els nobles anaven aixecant una muralla entre la Monarquia i els intel·lectuals i ambdós foren primer estranys l'un a l'altre i després, enemics. Per un Duc d'Alba decidit a contribuir amb el seu prestigi social, els seus doblers i el seu talent al progrés cultural del país, n'hi havia altres cent, de Grans d'Espanya, distanciats de tot això, enfadats amb els socialistes, incapaços de distingir entre un Benavente i un Baroja. S'havia perdut la clàssica tradició espanyola i ja els grans senyors no tenien a gala asseure a la seva taula aquells que forjaven el pensament i augmentaven l'ideari espanyol. Això va dur després conseqüències funestes, però la Cort, i molt especialment la noblesa jove, no ho volien veure. Qualsevol xicot esportista i ignorant deia que Ramón y Cajal era un vell boig, ignorant, és clar, on estava la bogeria del savi, però repetint que era un metge que no sabia curar un refredat. D'un ballador de vals i consumidor de còctels que parlava mitjanament el francès, es creia poder fer un diplomàtic si els seus pares li havien deixat quatre quarters en el seu escut, i el Rei, al qual educaren en la consciència de la seva responsabilitat, havia de fer esforços, seguit, seguit, i vèncer ocultes resistències per a trencar aquest esperit de falsa aristocràcia...».

És clar que la intel·lectualitat obrera treballava sense atur.
Forts moviments emancipadors fan patir els polítics de noble llinatge del Palau d'Orient. Els aixecaments obreristes a Rússia, França, Irlanda, Amèrica, quasi sempre ofegats en sang, no han fet més que començar. Res pot ser més simbòlic que aquest palau aristocràtic, ara en mans dels treballadors. La Cort, escandalitzada, i com diu un historiador, amagant el cap sota l'ala com l'estruç, es nega a veure el que és evident. Pablo Iglesias, per altra banda, amb el seu carisma, home de gest afable, és la consciència permanent d'un país que reclama justícia social.