Si no hi ha tassons de plàstic, aleshores la gent beu d'un bidó de cinc litres que va de mà en mà. Això passa perquè els camins de Síria són llargs i, per arribar a Palmira s'han de fer molts de quilòmetres. El trajecte sempre ofereix al·licients que, almenys per a qui ho visita per primera vegada, fan que no resulti pesat. El riu Eufrates, un caravanserrall esbucat o la tenda d'uns beduïns que, amb totes les seves pertinences, tresquen el desert a la recerca de bones pastures, sempre apareixen per trencar la línia recta de l'horitzó.

Quan s'arriba a Tadmur, amb el lloc arqueològic de Palmira, és quan s'acaba el desert. I la verdor de les palmeres i de les oliveres conviu amb columnes que es mantenen al seu lloc. Però no tot perdura tal qual. A la terrassa de l'hotel Zenòbia, en comptes de taules tenen preciosos capitells. També és possible veure un arbre que s'ha fet amo de l'interior d'un temple i tota l'esponera de les seves branques omple el buit del lloc sagrat. El carrer major amb columnes, el teatre, l'àgora, el temple de Bel i tot allò que un dia formava la ciutat de comerç i plaers, miratge real que trobaven les caravanes, avui és el lloc turístic on hi van visitants que, en dues hores, es volen beure tota la saba de la història.

Si es puja dalt del turó on hi ha un castell àrab, el camp de les pedres de l'arqueologia és un plànol ciutadà estès sobre la terra. Més lluny, quan s'acaben les runes visibles, les parets de fang dibuixen el laberint de jardins. A vegades una sèquia plena d'aigua passa ran de les parets. Un home amb bicicleta, un altre darrera una somera carregada de dàtils, les dones renten llana negra dins l'aigua que se'n va... Palmeres i oliveres juguen a veure qui ho farà millor. És el temps en moviment que, al marge de les belles pedres del passat, tracta de tu a tu el desert sempre amenaçador.