Tot i que la consigna de guerra «No passaran!» fou emprada durant la Guerra Civil en el Madrid assetjat i alguns l'atribueixen a Dolores Ibarruri, «La Pasionaria», essent aquest el títol d'una de les meves novel·les on s'explica l'actuació de la Brigada Abraham Lincoln, brigadistes internacionals nord-americans al servei de la República, sembla que ja fou emprada molt abans. La famosa consigna ja era exclamada en els anys de la Primera Guerra Mundial i es conta, concretament, un cas: els voluntaris catalans que s'havien allistat en l'exèrcit francès (tema d'una altra novel·la meva publicada sota el títol «El soldat desconegut»), en l'àpat que els fou oferit a «La fourragère rouge», poc abans de l'atac alemany, un tal Pierre Rameil, tal dia com avui, que era diputat dels Pirineus Orientals, exposà als convidats que l'enemic preparava una gran ofensiva. Els voluntaris catalans es posaren drets i cridaren tots a l'una: No passaran! La frase fou popularitzada pels periodistes assistents a l'acte i un d'ells, molt conegut, Agustí Calvet, que es signava «Gaziel», aleshores corresponsal a Verdún, escriví, tot descrivint les terribles condicions dels soldats que ocupaven les trinxeres: «Els seus cossos pudien, i els seus ulls carregats de febre lluïen en la fosca com si fossin fosforescents. Alguns estaven esgotats, roncant en una suprema letàrgia i altres, agitats per un tremolor febril, feien sonar les dents.
En preguntar-los un capità d'on venien, alguns contestaren maquinalment, obeint l'obsessió que els subjugava: Ne passeront pas, nom de Dieu, ne passeron pas!».
La consigna es va fer molt popular a Catalunya, tant que el gran poeta, dibuixant i escriptor Apel·les Mestres en composà els mots per a una cançó. Eren aquests: «No passareu, i si passeu,/ serà damunt d'un clap de cendres;/ les nostres vides les prendreu,/ nostre esperit no l'heu de prendre./ Més no serà! Per més que feu, /no passareu!/ No passareu!, i si passeu,/ quan tots haurem deixat de viure,/ sabreu de sobres a quin preu/ s'abat un poble digne i lliure./ Més no serà! Per més que feu,/ No passareu!/ No passareu, i si passeu,/ decidirà més tard la història,/ entre el saió que clava en creu/ i el just que hi mor,/ de qui és la glòria./ Més no serà! Per mes que feu,/ no passareu!/ A sang i foc avançareu/ de fortalesa en fortalesa,/ però, que hi fa! si queda en peu /quelcom més fort: nostra fermesa!/ Per això cantam: Per més que feu, no passareu!».
Sembla que també el general Pétain va fer servir aquesta consigna i alguns el consideraren l'autor. Tanmateix és difícil i alguns, remuntant-se en la història, la posen, fins i tot, en la boca de Garibaldi, quan digué, segons ells: «Di quia no si passa!»... Anau a saber!
