Damasc és una ciutat preciosa, una mena de Còrdova oriental. Cada vegada que hi he anat he quedat enamorat de la gran urbs on, quan se surt una mica de l'intens traüt dels carrers més concorreguts, és possible trobar"hi indrets que, com oasis urbans, inviten al repòs. I si s'agafa la carretera, a menys d'una cinquantena de quilòmetres al nord de la capital apareixen petits nuclis de població que, tant per l'hospitalitat de la gent que hi viu com pel lloc mateix, valen la pena de visitar. Seidnaya, per exemple. Per aquesta zona de Síria hi habiten molts de cristians. I encara s'hi parla l'arameu (almenys s'utilitza als oficines religiosos de Ma'lula, que està uns quilòmetres lluny).
Seidnaya és conegut per un convent de religioses, un gran edifici situat a la part alta de la vila. Fundat l'any 547, obtingué molta popularitat dins tot l'Orient cristià. En siríac Seydâ Nâyâ vol dir Nostra Senyora. Al convent, que depèn del patriarcat d'Antioquia, hi ha mig centenar de religioses de ritu ortodox. La tradició diu que s'hi guarda una de les quatre imatges de la Verge pintades per l'evangelista sant Lluc. Aquesta pintura, juntament amb moltes altres, està dins una petita capella que la gent visita amb gran devoció. La veritat és que, amb el fum dels ciris que hi han cremat, de les icones només se'n veu la part de plata que les recobreix. Aquell dia la visita proporcionà al viatger el plaer de conviure amb una família que batejava una filla. El capellà "es deu dir pope, com a Grècia?" i una monja dugueren el pes de la cerimònia. El pare i la mare s'ho miraven embadalits. Des d'un discret segon terme, em sentia feliç. No per la cerimònia, sinó per l'emoció familiar que, n'estava segur, els omplia. Un cop apagat el ciri del bateig, el pare s'acostà per oferir"me xocolata d'una capsa que acabava d'obrir. I m'abraçà, al mateix temps que deia algunes paraules que vaig traduir com felicitat i sort. O una cosa així.
