Tal dia com avui mor el benaventurat Francesc Ignaci Vicenç Peis, nascut el 1701 a Laconi, Sardenya, després conegut com Sant Ignaci de Laconi. Es crià entre els pastors sards i ja des de petit se'l veia molt intel·ligent, més apte per a l'estudi que per aquelles tasques de camperol. Tenia divuit anys quan caigué greument malalt i ja tothom el donava per mort, però ell dirigí unes pregàries al Cel i va prometre d'abraçar la vida religiosa si salvava la vida. Recobrà la salut i amb el temps oblidà la seva promesa.
Però les coses se li complicaren quan ja tenia una vintena d'anys i altra vegada es trobà amb greu risc de la vida. Aleshores, el jovencell, recordant el vot que havia fet, el renovà i aquell mateix any, el mes de novembre, entrava en l'orde dels Caputxins. Del 1723 al 1781 demostrà que aquella era, veritablement, la seva vocació i exercí sempre, a diferents convents, l'humil ofici d'almoiner. No mancava de bona ploma i en les seves «fioretti» ens parla dels seus sentiments, de com és de gratificant el simple fet de ser solidari, de com convé educar els infants i quines són les nostres obligacions envers d'ells, de com el fet d'anar de casa a casa, sempre demanant pels pobres, amb serenitat, somriure interior, i si és necessari, acceptació de greuges i insults com a penitència, era una tasca útil, profitosa i definitiva, de com la pregària i la meditació poden alliberar els desesperats de bona part de les seves angoixes... Els seus biògrafs diuen que sabia veure en l'interior dels esperits, que amb la seva mirada sabia entrar en el més profund de les consciències... Morí amb tal fama de venerable que el 16 de juny del 1940 era beatificat i el 21 d'octubre de 1951 canonitzat. I ara ve la pregunta. Com podem observar una vida així, tan vàlida com la d'un científic o un poeta, sense caure en beateries barates? Tots els camins són difícils i els de la religió practicant, ben compromesa, més difícils encara. En aquest sentit, Jean Barois, en una de les seves obres, publicades el 1913, posava aquests mots en la boca d'un dels seus personatges: «Fins a la meva ordinació, jo no havia estudiat molt les ciències, però m'estiraven molt, des de feia temps; i jo vaig començar a estudiar, tan prompte vaig ser mossèn. Aleshores me'n vaig adonar, a distància, del que m'havia passat i això ja és molt. És la disciplina científica. Se la descobreix de sobte i un s'hi deixa sotmetre apassionadament. Ella vos posseeix i fos fa un cervell nou. I després, més tard, un dia, quan es pega una ullada sobre el passat, res no sembla el mateix. Les coses que abans eren habituals se'ns apareixen com si un les veiés per primera vegada: Les jutjam... Un dia em digueren que era molt estrany que amb tals pensaments jo no hagués perdut la fe. Vaig reflexionar molt entorn d'aquell punt. I era veritat. Tanmateix, la meva fe no minvava. Com se sol dir, jo tenia una convicció interna, i per així dir-ho, una certesa, que res no ha pogut modificar. Impossible sentir-ne cap mena d'empenediment. Jo experimentava el fet d'estar sotmès a alguna cosa més forta que la meva voluntat, i, alhora, molt elevada i respectable...».
