muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín: 11°
13°

Dos rebels del mateix dia (1943)

Dins plena segona guerra mundial, tal dia com avui, es dóna la feliç circumstància de dos significats personatges, un a Alemanya i l'altre a Espanya, que s'oposen a determinades polítiques relacionades amb el Tercer Reich i els seus amics i aliats. Per una banda, a Alemanya, per discrepàncies amb Hitler, l'almirall Eric Raeder, comandant en cap de la Marina de guerra, és substituït pel cap de la flota submarina, almirall Karl Dönitz, i per una altra, el comte de Jordana s'oposa a la tramesa de cinquanta mil treballadors a Alemanya. Tanmateix, sembla que les coses no van gairebé aquella setmana per als nazis i en el front de l'Est, les tropes soviètiques conquisten Armavir, posició clau per a recuperar els pous petrolífers de Maikop. Per un altre cantó, les tropes britàniques s'apoderen de Trípoli, que des de la seva eixida d'El Alamein, tres mesos abans, han cobert mil vuit-cents quilòmetres. L'endemà d'aquests esdeveniments, el general Friedrich Paulus, acabat de nomenar mariscal, capitula amb el que li resta del VI exèrcit i del IV exèrcit de blindats, en la bossa meridional d'Stalingrad. Però tornem als dos homes que es negaren a complir determinades directrius. En primer lloc, Karl Dönitz (1891"1981), a la Primera Guerra Mundial havia estat comandant d'un submarí i destacà per nombroses victòries. El 1940 ascendia a vicealmirall i organitzava la guerra submarina contra Anglaterra. El 1943, substituí Raeder, com ja hem esmentat, com a comandant en cap de la marina i fou successor de Hitler el maig de 1945. Signà la capitulació d'Alemanya i fou condemnat en el procés de Nuremberg de 1946 a deu anys de presó. El seu oponent, Erich Raeder (1876"1960), era cap de l'Estat major de l'almirall Hipper i va tenir el comandament dels creuers de guerra i es distingí durant la primera guerra mundial a la batalla de Jutlandia, el 1916. Fou nomenat per Hindenburg cap de la marina el 1928 i Hitler li donà el títol de gran almirall, el 1939. Preparà i dirigí amb èxit el desembarcament de Noruega, el 1940. Però s'oposà al projecte de Hitler de basar tota la guerra naval en la lluita submarina, el 1943, causa de la seva destitució. De fet, opinava que el Führer no era el déu de la guerra que altres alemanys pretenien. Fou condemnat a cadena perpètua en el tribunal de Nuremberg i fou alliberat el 1955. És autor de Meine Leben, les seves memòries.

Francisco Gómez-Jordana i Sousa, comte de Jordana, ministre d'Afers Exteriors, era un home amb simpaties envers de la causa britànica i dels aliats, és a dir, els falangistes l'acusaven d'anglòfil. Morí, sobtadament, l'agost del 1944, a Donostia, quan tenia seixanta-vuit anys. Ja és sabut que els obrers que anaven a Alemanya a treballar en les fàbriques del Reich contribuïen a allargar la guerra i per tant, l'esclavatge de milers i milers de treballadors dels països sotmesos pels nazis. És cert que molts polítics espanyols del moment no sabien que set milions de jueus eren sistemàticament exterminats i que els forns crematoris estaven en funcionament les vint-i-quatre hores del dia. Però tampoc ningú no podia ignorar que milions de jueus estaven en camps de concentració i obligats, com es deia, al davant de la indiferència de quasi tothom, a treballs forçats.

Miquel Ferrà i Martorell

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.