Sobre les tombes antigues la gent hi va dipositant les seves esperances. Així, el cementiri és un lloc vibrant que va rebent la visita dels vius molt més enllà del temps d'enterrament. Al costat de la llargària de pedra i ciment que s'ha anat cruiant lentament, hi ha rastres del pas de persones: esperes i silencis que es materialitzen en centenars de llosques que enverinaren qui consumí tant de temps assegut a la vora de la pedra d'una tomba. El cementiri, entre urbà i camp arqueològic, és el lloc viu on hi va la gent que creu que tot s'ha de guanyar.

Des del segle IX, el cementiri fatimita d'Aswan s'ha perpetuat per sobre del temps fràgil. Dels anys antics en queden belles construccions mortuòries que han aguantat segles a la intempèrie. Dins el segle XIX una tempesta inesperada féu malbé part de les tombes. Llavors es retiraren les làpides de marbre que recordaven el nom i llinatges de les persones enterrades. Però oblidaren prendre notes per, un cop restaurades les plaques, poder tornar a recuperar el nom i la data de qui hi havia enterrat. Amb tot, el cementiri seguí "i segueix" viu en el sentit de tenir tombes noves i de ser lloc on cal anar en determinats moments de la vida difícil.

Quan algú s'ha de fer una casa, o es prepara per obrir-se un nou camí, amb unes dotzenes de pedres petites construeix una caseta, com un corralet minúscul, a redós de les voltes d'una de les tombes sense nom. Però tot i no tenir nom, la gent no va errada: saben perfectament a la qual cal anar. També hi ha coses que només coneixen les dones. Quan hi ha poca gent pels voltants, segurament abrigades amb les ombres del matí o de la caiguda de la tarda, van a una tomba concreta. Llavors obren la bossa que han portat directament des del basar i, frec a frec amb les pedres que marquen el cos de la persona enterrada, hi escampen tot el blauet: elles ja saben per què.