Sobre un pujol que domina el riu Ebre, el castellet de Banyoles, molt proper a la població tarragonina de Tivisa, un pagès que llaurava aquells camps, descobria un santuari ibèric. En aquell indret començaren a aparèixer molts objectes d'argent, en general, plats votius. La zona catalana i valenciana havia donat fins aleshores poques peces d'art i es pensava en la pobresa artística dels íbers quan aquestes pàteres vingueren a demostrar tot el contrari. Dues d'elles vénen ornades amb un cap de llop, la qual cosa indica més detalls sobre les creences d'aquella civilització. En una de les més grans, efectivament, hi apareix un cap de llop amb la boca oberta, envoltada de perles, i algunes figures recobertes amb làmina d'or. El segon exemplar té el fons llis, però en la zona central hi apareix un cap de llop en alt relleu, d'aspecte molt ferotge. A més d'aquestes imatges, en altres peces, hi veim un genet armat de llança i escut, un lleó devorant un bou, un geni alat sacrificant un anyell amb ajut de dos genis que porten un canelobre i unes branques... També hi ha moixos i porc senglars, peixos i volutes, collars de queixals i altres representacions força curioses. Sembla que cronistes antics com Diodor, Estrabó i Plini esmentaren aquesta casta de plats que pesaven fins a cinc-centes lliures, és a dir, cent seixanta-sis quilos. Això, al mateix temps, ens indica que a la Península hi havia abundància de metalls i els artesans que destrament els treballaven. Els arqueòlegs han datat els plats de Tivisa entre els segles III i II abans de Crist. Els íbers formaven el poble més antic que coneix la història de l'Europa occidental i no només habità els que són avui els estats d'Espanya i Portugal, sinó també la Galia meridional i les costes de l'Itàlia del nord. Tanmateix, el llop és un animal que es troba ben present en el món dels clàssics, recordem, per exemple la «lloba capitolina», que alletà Rem i Ròmul, els germans que fundaren Roma. Rem, el primer rei, fou assassinat per Ròmul, el qual regnà, després, del 753 al 715 abans de Crist. La lloba és, doncs, el símbol del Capitoli romà, que era un temple dedicat a Júpiter i ciutadella on s'aixecaven, sobre la Tarpeia, un dels set pujols de Roma, on eren coronats els triomfadors. Prop del Capitoli hi havia la roca des d'on eren estimbats els traïdors. És d'aquí que ve aquella expressió: «La roca Tarpeia és sempre prop del Capitoli», que vol indicar que de la glòria al fracàs només hi ha una passa. Però sense sortir del tema, deixau-me que a més de llops parli d'ànecs. Succeí que uns ànecs que es trobaven dins la fortalesa del Capitoli quan s'esdevingué un atac dels gals, despertaren amb els seus «quacs» d'espant els assetjats, que dormien desconfiats. Així pogueren rebutjar aquell atac nocturn. Aleshores, aquests animals foren consagrats als déus i conservats en el Capitoli. També és curiós que tant la Lloba romana com la Lloba ibèrica fossin venerades dalt d'un pujol, entre els murs d'un santuari. Així, tal volta, una mica exagerant, podríem dir que d'alguna manera el castellet de Banyoles era el Capitoli ibèric.