Unes hores abans de la posta de sol no era a casa seva, però la mare estava excitada perquè hi havia algú de fora que el volia veure. Entrada de fosca, potser un poc més tard, ell arribaria. S'havien congregat uns quants curiosos atrets per la visita d'un foraster que demanava pel fill de la casa. No hi havia res millor a fer que, amb la bicicleta, voltar per la població. Pedalejar sense pressa, i aturar-se a qualsevol indret on sorgís quelcom que cridàs l'atenció.

La trobada, totalment casual, amb en Mohammed Mustafà Mohammed Saïd es produí fa anys. Estava mirant la seu d'una cooperativa de camperols, obra de l'arquitecte Hassan Fathy, quan de sobte des de la carretera uns al·lots, que anaven amb un carretó amb una somera junyida, començaren a demanar l'atenció del visitant. Devia tenir entre tretze i catorze anys, i potser era el més espavilat. Però allò que el distingia era una clapa de cabell blanc just a la part alta del front. Amb els pocs anys ja havia après grans dosis d'expressivitat i de comunicació, perquè aquell al·lot era, és, mut. Succeïa a Mut, a l'oasi egipci de Dakhla. Mesos després, amb una altra visita al mateix lloc, l'encontre fou a una aula especial on nins i nines tenien classe amb una professora que intentava treure alguna paraula d'aquelles boques que havien quedat un poc enrocades. La bulla i el xivarri només acabà quan el director digué que calia seguir treballant. La festa es reproduí "aquest cop a casa seva" el passat setembre. Com que el dia és llarg, després de la classe té temps d'anar a treballar als jardins. Quan torna desenganxa, deixa el carro al carrer i entra la somera. Llavors descarrega els dàtils, les taronges i l'herba que ha collit. Aquesta és la postal, la instantània de la vida de cada dia. Com la del passat 26 de setembre, després que la mare li digués que algú de fora havia demanat per ell. Amic mut de Mut.