Matatias Macabeu fou la soca dels asmodeus i cap de la resistència contra Antioc Epifanes. Altres familiars famosos foren Judes Macabeu, fill de l'anterior, vencedor a Emaús i Hebron, que morí el 160 a.C. combatent contra Demetri Soter. Jonatàs Macabeu, el seu germà, summe sacerdot dels jueus, fou assassinat el 144 a.C. i Simó Macabeu, germà dels anteriors, fou mort pel seu gendre el 135 a.C. És, per tant, una família en la qual incidí en tots temps la tragèdia. No és menys coneguda la història dels germans Macabeus, que eren set, i sofriren el martiri de mans del ja esmentat Antioc Epifanes, juntament amb la mare d'aquells, la qual cosa fa en total vuit màrtirs, els mateixos que els llums d'oli que són encesos per la festa de la Hannukà, un precedent, com veurem després, del nostre Nadal.
Antioc IV, «Epifanes», que significa en grec «il·lustre», era rei de Síria, del 174 a 164 aC ha passat, doncs, a la història, com a perseguidor dels jueus, als quals volia imposar el politeisme hel·lènic. Aquests es rebel·laren contra tals decrets i això fou causa d'una llarga guerra. Diu la tradició que aquell hivern, trobant-se en els dies del solstici, després d'una victòria descansaren els hebreus i, volent celebrar aquella gesta, es trobaren amb jornades de cel obscur que convida a encendre llums. Tenien una làmpada però els mancava oli per encendre-la i després de molt cercar, n'aconseguiren una ampolleta petita, que només bastaria per a una nit. Miraculosament va servir per a vuit dies. Recordem. Vuit els màrtirs macabeus. I vuit els dies que se celebraren aquells esdeveniments. I des de llavors, entre els jueus, cada any, en el solstici d'hivern, això és, del 21 al 22 de desembre. Es va dir aquesta festa «hannukà», i fou la festa de la llum, per la qual cosa eren enceses a casa de cada família un conjunt de vuit llumets d'oli, i també la festa dels infants, que tradicionalment són obsequiats i juguen amb una baldufa, i la festa més domèstica o casolana de l'any. Hem de pensar que els primitius cristians, que els jueus anomenaven «natzarens», seguien celebrant les festes d'Israel i entre aquestes, la del solstici d'hivern. Com que Jesucrist és la llum que neix (ell mateix va dir que era la llum del món), situaren en aquella data el primer Nadal i així, la «hannukà» dels primers cristians, que segons tradició no es tallaven la barba ni el cabell, costum heretada pels monjos ortodoxos, es convertí en el primer «Nadal», que el fred de l'època, a Terra Santa estant, obliga al recolliment dins l'habitatge per compartir alegria amb tots els membres familiars. El calendari gregorià fixà aquella data cristiana el 25 de desembre però el «hannukà» d'enguany, regit pel calendari llunar, ha acabat ara mateix i tingueren ocasió d'assistir-hi en els locals de l'Associació cultural Arca, «Llegat Jueu», de la mà del senyor Abraham Barchilón (Llinatge sefardita que procedeix de Barcelona, equivalent al nostre Barceló) i el professor Beni Klein, un bell acte que completà un concert de la Lekhaim Klezzinger Band. Es degustaren bunyols, que és el pastís propi de Hannukà, «fruites de paella», com es diu a la Península, característics en aquest cas, puix es fan amb oli d'oliva, com el dels llums litúrgics.
No seria doncs anar contra la història si en el nostre Nadal, a més de tot el que ja hi posam, hi hagués un llumet de vuit braços prop de l'arbre o del betlem i una safata de bunyols calents, ensucrats o en mel, entre els turrons i les altres llepolies.
