D'entrada, gairebé totes les ciutats es mostren inhòspites. El visitant arriba i, un cop tancada la porta de la seva habitació de l'hotel, sent que es troba lluny de casa. La llum i el color, les aromes i la parla, tot fa com una barrera on es veu que hi haurà de posar molt de la seva part. L'hotel hi jugarà una part important, a l'hora de trobar els camins correctes. Si tot va bé, al final, li agradaria allargar "potser perpetuar" l'estada a una ciutat, un hotel i una cambra que li han donat els bons dies de viatge.

A l'acollidor bar de l'hotel Windsor d'El Caire (tu també hi anares a parar, Guillem Frontera) hi ha un televisor endollat a una parabòlica que, perquè era setembre de 2001, sempre sintonitzava una cadena americana. Les coses de cada dia, els desastres anunciats. La por i el «risc» de viatjar a països que, quan preguen, ho fan de forma diferent. L'ascensor "del segle passat, o de l'altre" deixa a la recepció que dóna a un carrer secundari, sense trànsit, amb alts ficus de fulla petita que ombregen tot el carrer. Els cafès estan plens de gent que beu te i fuma amb pipes d'aigua.

Quan és l'hora, el muetzí de la petita mesquita agafa el micròfon i convoca la gent a la pregària. L'empleat de la botiga de flors distribueix el gènere dins poals amb aigua fresca. Un poc més lluny, dins un carrer amb més cotxes, el cinema Diana, que és com un far per a qui no té memoritzada l'adreça de l'hotel. Dins un radi de cent metres, potser un poc més, es forma com un poblet a l'immensa ciutat. Qualsevol cosa que es necessiti sempre es troba a tocar de mà. Fins i tot una botiga on es venen vins egipcis, que ara han millorat molt. A la nit, després d'incansable caminar, la botella Obélisque, Blanc d'Alexandrie, a l'hotel Windsor, és un magnífic premi. Aquesta ciutat és la meva ciutat.