És publicat per segona vegada el plànol de reforma del port de Palma, on a més dels molls, es contempla la urbanització de Son Alegre i la reforma viària de Son Armadams, a la zona dita del Salt des Ca, sobre un penya-segat que mira a la badia. (Avui és un carrer d'escales que des del carrer Marquès de la Sènia comunica amb el passeig marítim). Això del «salt des ca» sembla esser una denominació popular del segle XVIII, com «es Salt de la Bella Dona», a Lluc. En aquest cas, segons alguns, el nom prové del fet que algú, molt salvatgement, protagonitzà, en aquell temps, llançant un ca, fermat de potes, per l'abisme, que anà a esclatar-se contra les roques. Seria un ca rabiós o un amo cruel? Hi ha tantes preguntes que mai no obtindran resposta! Així i tot, voldria fer espai, seguit, seguit, per fer a través d'una altra història, d'un altre «salt des ca», que narrava l'escriptor francès Adolf Destroyes: «Una nit, un al·lot anomenat Robert, que havia begut un gra massa, tornava a ca seva amb les cames que li feien figa, quan de sobte descobrí el pobre Mustafà, un canet, tremolant de fred.
En Robert, que de vegades mostrava algun bon sentiment, recollí el gos abandonat i el dugué al seu habitatge, una humil cambreta en unes golfes, on rentà una nafra que l'animal tenia i l'embenà amb un tros de drap. El matí següent es va sorprendre, després de dormir llarg i profundament, de trobar-se aquell camarada, un ca amb el cap embenat, els ulls del qual es fixaven ansiosos en els seus, com aquell que espera una cordial acollida. Recordà el que havia passat i decidí d'aixecar-se i fer fora l'animal, però aquest oferia un aspecte tan llastimós i miserable, que Robert tornà a sentir una certa tendresa i el deixà viure amb ell. Aquesta companyonia durà devers dos anys. Entre el jove i el ca hi havia molt poca cosa comuna però l'home es deixava estimar per l'animal i això feia que la seva unió perduràs. En Mustafà sabia molt bé com evitar conflictes, era sempre prudent i discret. Es mantenia a una distància de conveniència amb els ulls sempre atents, sense demanar, provocar i reclamar una afalagadura. Després d'aquells dos anys, el pobre gos es contagià de la sarna i com que Robert tenia molta por i fàstic a tal malaltia, decidí d'ofegar el seu gos. Esperà la fosca de la nit, agafà el ca malalt i el va dur a la punta del moll, puix això s'esdevenia a la ciutat de l'Havre. La mar estava molt revolta, en el cel no hi havia lluna i les ones xocaven contra les esculleres. Robert fermà una pedra a un tros de corda, va fer un llaç corredís en el qual aficà el coll de l'animalet i aixecant-lo, el tirà a l'aigua. Mustafà no va fer cap lladruc ni cap queixa, tot i que el seu espant devia esser immens. Només es va sentir el cop del seu cos contra les ones. El jove es va sentir un poc avergonyit de la seva acció i es repenjà per a comprovar si el gos es podia veure encara; en fer-ho, una ràfega de vent li va treure el barret del cap i aquest, volant, anà també a l'aigua. Aquell barret era quelcom que Robert estimava molt, però per més que mirà a quin punt de l'aigua havia caigut, no va veure més que escumoses ones. Tornà a ca seva i devia fer prop d'una hora que estava ajagut sobre el seu llit quan sentí que rapinyaven la porta. S'aixecà d'un salt i obrí. Allà estava Mustafà amb el barret entre les seves dents. Anava el ca tacat de sang i molt remull d'aigua i llot. En Robert caigué de genolls i amb llàgrimes als ulls acaronà el pobre animal. Per darrera vegada mirà el gos al seu amo, però aquest cop amb una expressió de dolor intens, llavors va tòrcer el coll i morí...».
Sobren els comentaris.
