El mes d'agost apareix a Buenos Aires el primer número de la revista mensual Galeuzka (Galiza-Euskadi-Catalunya), portaveu de l'entitat plurinacional del mateix nom, constituïda en la capital argentina, continuació del pacte subscrit el 1933 a Santiago de Compostel·la pels representants de Galícia, Euskadi i Catalunya. Es tractava de testimoniar una presència nacionalista i republicana en aquell moment difícil, ja cap a l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix els que duien el maneig de Galeuzka eren els gallecs, més nombrosos a l'exili argentí i d'entre ells, Castelao, escriptor, dibuixant i també polític.

El 15 de novembre d'aquell mateix any, 1944, es reunien en privat, a la casa de Buenos Aires de Manuel Puente, els diputats gallecs Ramon Suárez Picallo, Alonso Ríos, Elpidio Villaverde i l'esmentat Castelao, per tal de subscriure l'acta de fundació del «Consello de Galicia». Falsificaren l'indret de les signatures, fent creure que era Montevideo. La cosa era així per tal d'impedir que el Govern peronista, molt ben relacionat amb Franco, intervingués per prohibir una institució antifranquista creada en el seu territori. Aquell consell nacionalista tenia per objectius «ajuntar-se en un sol cos de direcció política per guardar, mantenir i defensar la darrera voluntat de Galícia, mentre duri aquesta etapa de tirania en la qual el poble es veu privat de tota expressió democràtica. Així mateix, aquests mandataris afirmen que la voluntat política de Galícia parteix legalment de l'Estatut plebiscitat el 1936...»

La revista, doncs, defensava els drets autonòmics aconseguits en temps de la Segona República per gallecs, bascs i catalans. Castelao tenia ben clares les intencions dels textos, com els d'aquella carta que dirigia a Claudio Sánchez Albornoz: «Vostè ha de saber que jo no tinc odi a Castella en si mateixa, el que haig de combatre és l'hegemonia actual mantinguda pels centralistes de tot Espanya. Políticament em costa feina creure que l'Espanya de la qual sortí Castella, amb el seu separatisme primer i el seu predomini després, donàs tan mals resultats com els que generà.

Allà la tenim de cos present. Creu vostè que una Espanya castellana podia arribar més lluny d'allà on arribà? Canta vostè Castella com un crisol de races diferents sense pensar que aquesta mescla només podia produir una energia passatgera, condemnada a fatal decadència. Acusa vostè els reis de no haver sabut unificar Espanya com ho feren, amb els seus territoris, França i Anglaterra; però jo li dic a vostè que no es pot assimilar el que és inassimilable.

I que Castella no podia absorbir Galícia, com França no ha pogut absorbir la Bretanya ni Anglaterra, Escòcia. És evident que Espanya no existeix com a nacionalitat única i que vostès, sabent-ho, es molesten quan qualcú ho proclama...»