Un dels pintors més interessants que hem tingut a les illes és el menorquí Pasqual Calbo (Maó, 1752-1817), el qual ens ha deixat testimoni gràfic de la situació social i política del segle XVIII a Menorca, quan l'illa passà per la dominació anglesa amb parèntesi francès i espanyol. Gran viatger, el trobam al llarg de la seva vida a Gènova, Venècia, Roma, Viena... Les seves qualitats de gran artista no passaren desapercebudes al que seria el seu principal mecenes, Wenceslau Antoni de Kaunitz-Rietberg (Viena, 1711-1794), un home amant de les belles arts, conseller d'Estat de Carles VI. Aconseguí aquest que Calbo fos pensionat imperial i això va permetre que el menorquí treballàs de valent en obres de notable mèrit. Segons l'excel·lent biografia de l'autora Maria Sintes i de Olivar, Pasqual Calbo era perseguit per freqüents depressions que el feien patir i desconfiar. I així, aquesta historiadora, ens explica que «en una carta dirigida a Monsieur Calbo. Peintre a Vienne», datada l'agost de 1779, deu mesos després del seu nomenament, Kaunitz es mostrava afectuós i paternal, atribuïnt la passione di animo que, segons sembla, patia el pintor, a l'excés de feina al qual estava sotmès, i li recomanà que acceptàs la teràpia de llargs passeigs sota els arbres i conversacions amb amics. La llegenda diu que Calbo, sofria, en realitat, un romàntic mal d'amors l'origen de la qual es remuntava a la seva estada a Venècia; allà s'hauria enamorat d'una dama de la noblesa, el retrat de la qual portava sempre amb ell, i a qui no podia tenir accés...»
Però aquesta versió restarà desmentida pel fet que Kaunitz creu que l'aflicció de l'artista és deguda a una suposada caiguda en desgràcia al davant d'ell, és a dir, que es va sentir abandonat per l'home poderós que el protegia econòmicament. No oblidem que les dues causes més comunes de depressió nirviosa, és a dir, de tristor endògena, són, segons les estadístiques, les dificultats econòmiques i els amors frustrats. Una carta de Kaunitz prova d'esbargir les incògnites: «estic veritablement angoixat, estimat Calbo, de saber que seguiu amb la vostra aflicció, que no té cap fonament perquè no heu ni podeu raonablement dubtar, ni per un instant, de la meva particular estimació envers de vós... i sobretot teniu com a cosa segura que d'una vegada per totes, que jo som i no deixaré de ser mai el vostre molt però molt afeccionat».
Ja és sabut que els artistes tenen l'ànima altament sensible, una sensibilitat vessada en llenços magnífics com el retrat del comte Cifuentes, les germanes Juana i Angela Seguí i Poly, grups familiars (amb interessants perspectives de l'interior dels habitatges menorquins de l'època), escenes del port de Maó amb detall de vaixells i edificacions... És un autèntic reportatge gràfic del moment, per exemple, el quadre que porta per títol Festa camperola en el Riu Pla on podem veure tota mena de personatges, vestits, costums... Genial Pasqual Calbo i Caldés.
