Poc després de la batalla de Poltava o Pultawa, Mazepa, hetman o cap dels cosacs, nascut el 1644, es llevava la vida enverinant-se. Aquest curiós personatge ha esdevingut un símbol de l'alliberament nacional d'Ucraïna, contrada del sud-oest de Rússia que fou constituïda en república soviètica socialista després de la Revolució d'Octubre i que actualment, havent recobrat sobirania, ha estat molt present en els mitjans de comunicació. Ucraïna significa «marca», «frontera», i això indica, ben a les clares, el seu caràcter de poble indòmit, rebel, orgullós, representat, principalment, per la figura del cosac, del kirguís, cosac o lluitador a cavall, sinònim d'home dur i ferotge. La dita popular: «portar-se com un cosac» ha transcendit d'aquells territoris. Però tornem al nostre personatge. Qui era Mazepa? Una aventura dissortada que li havia de causar la mort fou la causa de la seva glòria. Els seus enemics l'havien fermat a la coa d'un cavall i abandonat a la cursa furiosa de l'animal. El cavall transportà Mazepa per aquelles planures habitades pels cosacs i en una vila fou recollit, mig mort, per uns camperols. Aquests el guariren i l'alimentaren. I ell, agraït, va jurar d'alliberar-los del jou del tsar. Compartí la vida inquieta i bel·licosa d'aquells homes, en va ser el més brau i fidel i acabà per pujar a la categoria de hetman o cap absolut dels cosacs ucraïnesos. Signà una aliança amb Carles XII, rei de Suècia, contra Pere el Gran. Derrotat a la batalla de Poltava, Mazepa es llevà la vida. El 1819 Byron li dedicava un poema, obra magnífica, considerada com el símbol i la història del geni. La llegenda cosaca ha donat lloc, per altra banda, a molta literatura, en tot temps, però, principalment, de caire romàntic. Lluites, guerres, insurreccions, que el gran novel·lista polonès Enric Sienkiewicz va saber narrar tantes vegades: «Es posà en marxa al cap de cent cinquanta homes. A la sortida del bosc se li uniren l'altra meitat dels dragons que havien romàs en aquell indret per tal d'impedir que alguns dels pastors es poguessin escapar i dur l'alarma al campament enemic... Els núvols, mentrestant, estaven tan baixos que quasi tocaven la terra. Amb això rebentaren com una sobtada explosió i es desencadenà un vent de gran violència; un llamp encegador, seguit d'una tronada espantosa, esbargí per un moment les tenebres. Una olor de sofre s'escampà per l'atmosfera i després de dos o tres llamps, tot restà novament dins la fosca... Els cavalls muntats pels dragons, impel·lits pels seus crits salvatges, corrien folls amb les narius dilatades, els crins onejants, només tocant lleugerament amb les potes el terra... Tres-cents pits varen emetre aleshores una cridòria espantosa, tres-cents sabres lluïren dins el resplendir dels llamps i els dragons es precipitaren sobre el campament...»