L'acusaren d'haver administrat malament el seu càrrec com a almoiner del marquès de Comillas, d'estar boig, de no fer cas de les ordres del bisbe de Vic i altres autoritats eclesiàstiques, d'estar endeutat fins a la total misèria. Era, és clar, el gran poeta i això els frenà un poc d'actuar amb més contundència. Tanmateix li prohibiren de dir missa i ell, sentint-se sacerdot calumniat, escrivia i publicava en El Noticiero Universal un dels seus articles «En defensa pròpia», on no dubtava de dir que «el siti per fam és verament terrible, però n'hi ha un altre de pitjor: el siti per fam espiritual. L'home, com diu Nostre Senyor Jesucrist no viu solament de pa; l'home espiritual, i especialment si és sacerdot, viu del pa que ens baixa del cel en la Sagrada Comunió... Des que estic privat de celebrar el sant sacrifici, si vull rebre aquest pa de vida eterna, tinc d'acudir a la taula santa entre els seculars, ara en una església, ara en altra... ».

Potser un altre no ho hauria passat tan malament. Però Verdaguer, amb la seva altíssima sensibilitat, passava, amb allò, pel pitjor dels turments...

«¿A on seria jo i què seria de mi si algunes persones, que no són protestantes, ni mores, ni jueves, sinó catòliques, apostòliques, romanes i que tenen oberta botiga de religiosisme, haguessin pogut sortir amb la seva?».

Recordem el que diu un dels seus biògrafs: «El 1886 es produí en ell una crisi moral que el va conduir a contreure deutes per tal de poder atendre els pobres i, també, pràctiques religioses que el bisbat va creure poc adequades i l'arribaren a suspendre a divinis durant algun temps...». Tingué el suport dels sectors més progressistes i la prova d'això és que el seu enterrament congregà una gran multitud. «No fou pas a la porta d'un periòdic avançat on vaig trucar per primera vegada. En aquell comunicat, que rodolà per tot Espanya, jo demanava auxili a tots, no als d'ací ni als d'allà, ni als de la dreta ni als de l'esquerra, sinó a tots, com pel bé de tots m'havia fet sacerdot. Em donà la mà qui volgué i Déu li pac. Déu li pac també a qui no ho féu i Ell li torne en bé a qui en mon terrible suplici vingué a fer-me mal...».

Sembla que el marquès, però, havia fet ja temps enrere el seu diagnòstic i li atribuïa, amb vistiplau de molts altres, «una al·lucinació produïda pels rigors d'una vida austera i la feblesa consegüent d'una imaginació de fet exaltada per un profund sentiment religiós...»

Però Verdaguer, que mai no es va creure boig ni al·lucinat, clamava per una mica més de caritat i així, tal dia com avui, escrivia encara que «la major de les virtuts és la caritat. ¿Amb qui estava aqueixa allavors? ¿Amb qui estava la caritat: amb qui cercava a rem i a vela dictàmens facultatius per fer-me perdre, o amb qui treballava i feia els possibles i impossibles per obtenir el cèlebre dictamen que em posà a cobert de ses malignes intencions?».

La cosa cremava.