algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 21°
23°

El cas de Carles McDonald (1937)

El doctor Cristopher Hannigan declarava: «He vist dues vegades el senyor McDonald des del seu retorn de Lorda. Puc dir de manera definitiva que no li resten vestigis de la seva passada malaltia i estic ben content de poder esser testimoni d'aquesta curació ja que quan vaig veure aquest pacient per primera vegada el vaig considerar un cas perdut».

La història és aquesta. L'estiu abans, Carles McDonald era portat al santuari de Lorda des de Dublín amb la Peregrinació de Joves Irlandesos Catòlics. Carles tenia en aquell moment 31 anys i estava malalt des dels 20. El seu metge havia certificat que patia tuberculosi de l'espinada, nefritis o inflamació dels ronyons i artritis a l'espatla, això vol dir, inflamació de les articulacions amb dolor i alteració dels teixits. Feia quinze mesos que estava sempre enllitat i tenia cinc grans abscessos que requerien drenatge. Els grans dolors que patia el feien tornar boig i no es podia incorporar en el llit més de quatre minuts seguits. Els metges el donaven per desnonat. En arribar a Lorda, quan el banyaren en la piscina de les aigües de la gruta, no experimentà res de res.

El dia següent li donaren un segon bany i després el dugueren a sentir missa, a l'altar de la gruta. «Recordem..." explicava el doctor Blanton" que el pacient no havia pogut moure els malucs ni les espatles sense sentir un dolor intens, molt agut. Però quan estava dins la seva camilla, allà, dins la gruta, va voler moure un braç i ho aconseguí sense sentir dolor. Llavors aixecà les espatles que tenia clavades en el coixí i tampoc va sentir dolor». Com conta la historiadora Ruth Cranston, el 1955, el matí següent, quan no hi havia a la seva cambra metges ni infermeres, s'aixecà del llit, es va vestir sense ajut de ningú i baixà al vestíbul, com si mai no hagués tingut res. Espantats, els metges el feren seure a una cadira de rodes i així va tornar al santuari. Allà estant, abandonà la cadira i pujà les escales de l'església del Rosari...

Tornà a Dublín sense entendre molt bé el que li havia passat. Quan l'agost del 1937 retornà a Lorda fou reconegut pel doctor Blanton i trenta-dos metges més. Hagueren de signar, en els seus informes, que aquell home gaudia d'un excel·lent estat de salut. Tanmateix hi afegiren aquesta sentència: «en el present estat de la ciència no és possible explicar mèdicament aquesta curació».

El doctor Blanton fou interrogat pels seus col·legues nord-americans, la majoria d'ells agnòstics. Aquest es limità a fer preguntes que els altres no varen saber respondre: Existeix en aquest santuari un accelerament del procés curatiu? Es pot atribuir a coincidència un percentatge tan alt de curacions des del 1858? Per què els detalls de les curacions no s'ajusten a les lleis del restabliment, tal com avui les coneixem? Per què no es donen en els hospitals, lluny de Lorda, les mateixes curacions casuals, tot fent que el malalt s'aixequi i camini als dos o tres dies, ja sense dolor, després de quinze mesos de llit en constant sofriment? S'esdevé a Lorda alguna cosa que està al marge de les lleis naturals?

Deia Alexis Carrel que «hi ha hagut malalts curats a l'instant de malalties tan diverses com la tuberculosi del peritoneu o dels ossos, abscessos, osteitis, ferides supurades, càncer...En pocs segons, o, de vegades en poques hores, cicatritzen les ferides, desapareixen els símptomes patològics...Cap hipòtesi científica explica aquests fenòmens...». Ho explicarà la ciència el dia de demà o els misteris del Cosmos i l'esperit s'hauran multiplicat més encara?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.