Mor a Carmel, Califòrnia, el químic suís-nord-americà John Ulric Nef (Herisan, Suïssa, 1862). El seu pare era capataç d'una fàbrica tèxtil i el 1864, amb ànim d'independitzar-se, viatjà als Estats Units, convençut que allà podria muntar la seva pròpia indústria. El país li semblà ple d'oportunitats i decidí quedar-s'hi. Quatre anys després hi duia la seva família. Així, John pogué estudiar als Estats Units i graduar-se en química a la universitat de Harvard el 1884. Continuà els seus estudis a Alemanya, on fou deixeble de Baeyer, i es doctorà el 1886. De retorn a Amèrica, el nomenaren, el 1892, professor de la universitat de Chicago, que s'acabava d'inaugurar. Les seves investigacions es dirigiren, primerament, als issocianurs i fulminants, subtàncies amb contingut d'àtoms de carboni i nitrogen. Treballant l'àtom de carboni comprovà que Couper tenia raó quan deia que aquest, de vegades, podia tenir dues valències, i no invariablement quatre, com assegurava Kekulé.

Nef, pel que fa a la salut, fou un home dissortat. Ja de ben jove patí una forta depressió nerviosa, malaltia que li durà tota la vida. El seu mèrit és que aquesta no l'incapacità per a la feina, tan forta era la seva voluntat i tan clara la seva vocació científica.

El carboni, símbol C, número atòmic 6 i número de massa 12'011, es troba lliure a la natura, cristal·litzat, com en el diamant o el grafit, o amorf, el cas dels carbons minerals. Quan el carboni és pur és un sòlid sense color, sense olor i sense sabor, que crema fàcilment, produint anhídric carbònic o òxid de carboni si hi ha poc oxigen. Els seus composts, nombrosos, estudiats en química orgànica, són importants. De fet, podem dir que el carboni pren part en les transformacions que tenen lloc a l'escorça de la terra i, sobretot, que és fonamental i imprescindible per a tots els processos vitals, podent assegurar que, sense aquest element, no existiria la vida. Tornant a John Nef i al gran esforç que féu, encara que estava malalt, en benefici de la ciència, podríem reproduir els mots que un altre gran científic va escriure: «Tota la felicitat possible, en aquest baix món, consisteix a conrear aquella mena d'activitat per a la qual ens sentim amb vocació i aptituds. Només aquesta ens farà oblidar les misèries i injustícies de la vida. Perquè quasi sempre el plaer suprem coincideix en el complet oblit de nosaltres mateixos i dels altres. Sabrem que hem arribat a aquest deleitós rebutjament sensorial per a les coses frívoles, fastigoses o mortificants, quan segons es conta de Nicias, demanem al nostre criat: "He menjat avui? Heus aquí, dit sia de passada, el criteri inequívoc de la vocació...»