És inaugurada a la galeria del doctor Otto Burchard, de Berlín, la primera fira internacional Dadà. Aquesta denominació, mot que no vol tenir cap sentit i que és adoptat per un moviment literari i artístic, es farà ben aviat famosa. Dadà, en francès i dins el llenguatge col·loquial infantil significa «animalet de joguina», fet de fusta o de cartó, amb rodetes, generalment un cavallet, i això tendria més simbolisme del que sembla.
Si aquell cavall de Troia es camuflà de fanatisme religiós per passar les muralles de la mítica ciutat, el dadà cavalcava, amb aparent innocència, amb la pretensió de destruir la societat, la cultura i l'art tradicionals i redescobrir el que hauria de ser autènticament real. Una realitat, però, no gaire descrita o especificada. Hi ha quelcom d'esperit anarquista en tot això, o si voleu, dins un terme més apropat, àcrata. El primer dadà havia nascut a Zuric durant la Primera Guerra Mundial i reuní un grup important d'intel·lectuals. S'unien per rebutjar tota casta de valors, models i formes fins aleshores vigents, oficials o oficialistes. Es tractava, en una sola frase, d'esbucar la tradició. Fou de gran ajut per al desenvolupament del fenomen el fet que fos fundat, el 1916, per Henry Ball, el cabaret Voltaire. Allà contactaren i feren tertúlies i reunions, H. Hennings, T. Tzara, H. Arp, M. Janco, R. Huelsenbeck i H. Richter, que celebraven llargues vetlades dedicades a la pintura, la música i la poesia. Poc després formaven, també, part del grup Eggeling i Picabia, havent introduït, aquest darrer, el Dadà a Nova York, entre 1915 i 1917. Havia comptat per fer-ho amb M. Ray i M. Duchamp. Ja després, el moviment es va estendre per França, incorporant noms com André Breton, potser el més conegut, i també Aragón. I per Alemanya, amb intel·lectuals com Baader, Grosz, Schwitters, Ernst, Baargeld... Feren bandera de la provocació i l'escàndol i s'oposaren a l'ordre i la bellesa. Defensaren la llibertat i espontaneïtat de l'artista. Tot plegat tenia una certa funció renovadora però no durà molt. La majoria, ja entrats dins la dècada dels 30, optaren pel surrealisme. El que ens resta, en general, és vàlid com a missatge d'esperit incomformista, encara avui, però també com a testimoni d'una època massa hipòcrita i puritana que la vida bohèmia tenia l'obligació de combatre. Combatre sense més armes que el cap mecànic de Hausmann, l'alienista de Schwitters, la metròpoli de Grosz, el portaampolles de Duchamp o la funàmbula de Ray, símbols plens d'eloqüència que trobareu exposats als Thyssen-Bornemisza, a la fundació Arp Clam Art, a la galeria berlinesa Nierendorj i a tants altres temples de l'art que hi ha arreu del món.
