muy nuboso
  • Màx: 26°
  • Mín: 23°
26°

Literatura del drama de Cabrera (1809)

«I encara vaig aconseguir de surar i magre com un cuc em dugueren a un calabós del Castell de Bellver. El govern de l'illa de Mallorca, temerós que tots nosaltres fóssim passats a ganivet o penjats d'una forca a mans de la gent enfollida, ens va confinar a Cabrera, on ja hi havia milers de compatriotes. Allà, abandonats, morint a poc a poc, sense medicaments ni provisions, moríem de fam i de misèria. No quedaren en tota aquella illa, deserta abans de ser camp de presoners, ni aus, ni llebres, ni rates, ni res que es pogués menjar o que servís per enganyar la panxa. Com molts, jo vaig morir de desnodrició en aquell illot del diable i dos companys, també polonesos, per a no seguir la meva sort, cuinaren part del meu cadàver...».

Aquest fragment pertany a un dels episodis de la meva novel·la El Fabulós Viatge del Minerva, publicada el 1975. Val a dir que les aportacions literàries al tema de Cabrera i dels presoners francesos que allà tingueren el seu calvari, són moltes, la darrera, una novel·la de Baltasar Porcel. Es referia a tan dramàtic capítol de la nostra història aquell altre escriptor llenguadocià, Ernest Gaubert (1882-1945), autor de La Majorquine i que en un dels seus diàlegs ens refereix que «entre el mes de maig de 1809 i finals de juny de 1814, prop de deu-mil homes agonitzaren, dins aquest illot de tres llegües de perímetre, sense cap notícia dels seus, gairebé sense vestits, sense metges, sense recursos. Ja hi ha literatura a bastament que explica el que va ser aquest formidable suplici de fam. Tots els relats coincideixen a detallar el que va ser la desfeta de l'home per la misèria. En aquella situació desesperada arribaren fins al canibalisme. L'agonia dels mercenaris de La Hache empal·lideix devora les esgarrifances d'aquest exèrcit que estigué morint-se durant més de cinc anys. En tenien vint. Desenterraven les arrels, rosegaven les escorces, feien bullir els cinyells. La majoria anaven completament nuus. N'hi hagué tres-mil que moriren de fam i de misèria fisiològica. Dins aquesta presó de pedres i aigua salada, quan no podien apavaigar la set més que amb una font salabrosa i insuficient, nodrits amb bacallà sec, faves i pa, encara varen saber riure. Muntaren un teatre al fons d'una cisterna abandonada. La comèdia els feia oblidar la manca de menjar. Entre sis o deu faves o deu grams de pa, sa butaca! I no hi havia localitats per a tots. Els anglesos es compatiren d'aquesta situació, varen embarcar els sobrevivents i els tractaren amb humanitat, abans de retornar-los al seu país. No tots eren francesos; hi havia sards i també italians. Els varen oferir la llibertat si volien servir contra l'Emperador. Ells ho refusaren...».

Miquel Ferrà i Martorell

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.