Neix a Aubusson el que serà gran novel·lista i dramaturg francès Jules Sandeau. Per decisió familiar va haver de començar a París els estudis jurídics però ben aviat abandonà La Sorbona per dedicar-se a les lletres i a les tertúlies bohemies i artístiques del Barri Llatí. Com molts dels joves literats d'aquell moment, es reunia amb els seus companys entorn de Victor Hugo, al qual consideraven mestre indiscutible. Va viure amb Aurora Dudevant, la que llavors seria la famosa George Sand, autora d'Un Hiver à Majorque i que passà una llarga temporada a la nostra illa, el 1838, en companyia de Chopin. En col·laboració amb George Sand, Sandeau publicà la novel·la Rosa i Blanca, que aparegué a les llibreries sota el pseudònim combinat de Juli Sand. Tanmateix, els seus amors amb aquella dona tan emancipada, el nom veritable de la qual era Arm Andina Lucil·la Aurora Dupin, es trencaren i Sandeau, ja més centrat en la seva obra, fou nomenat conservador de la Biblioteca Mazarino el 1853 i bibliotecari del palau de Saint-Cloud el 1859. Va pertànyer a l'Acadèmia Francesa a partir del 1858. Explica un dels seus biògrafs que els darrers anys de la vida de Sandeau foren molt amargs a causa de la mort del seu fill, el 1870, quan la guerra francoprussiana i la caiguda de la França de Napoleó III. La seva obra més emblemàtica, La Senyoreta de La Seiglière retrata, precisament, aquella societat d'un temps en ràpida evolució i pocs escriptors han sabut retratar l'ànima femenina tan destrament. A través d'un fil argumental de grata lectura, Sandeau ens demostra com els amors i desamors dels burgesos desenfeinats són només inútils «vanitas vanitatis» que poden portar a grans mals i crueltats en els cossos dels altres. Vet ací una carta de trencament d'una d'aquelles capricioses aristòcrates amb el seu amant: «Estimat: No anàveu fora del camí quan pressentíreu una gran dissort, i, efectivament, així es pot considerar si el vostre sofriment és tan intens com el meu. No ens hem de veure més. Així ho imposa el món. Si les seves sentències només em capturassin a mi, les desafiaria de bon grat; però em dec al meu fill i haig de fer sacrificis que mai m'hagués arrabassat l'opinió d'altri. Vos heu de fer càrrec de com és de forçada la nostra separació i us ha de servir de consol el pensar que no es pot sentir el vostre cor més trist que el de la vostra afectíssima: La baronesa de Vaubert». I la novel·la acaba amb aquests mots: «La senyora de Vaubert és viva encara i es passa tot el dia contemplant el castell de La Seiglière; totes les nits somnia haver-se convertit en una moixa, i veu, al davant d'ella, sense poder-la aglapir, el castell transformat en una rata. A la mort del seu pare, Elena disposà de tots els seus béns en favor dels pobres, i s'assegura que el castell s'ha de convertir en poc temps en un refugi per als indigents...».
Tenia res a veure la senyora de Vaubert amb George Sand?.
