El Parlament de Tolosa prohibeix que sigui emprada la paraula cagot. En resposta a tal disposició, el poble, a Biarritz, produeix greus avalots. Però qui són els que així anomenen? En el segle XVIII en trobaven encara a Guipúscoa, Navarra, Jaca, Gascunya, Bearn, les Landes, Alts i Baixos Pirineus, Gers i Alta Garona, especialment a localitats com Lahosse, Saint-Geours d'Auribat, Onard, Castelner, Laurède, Punt, Gahet, Orthez, Oloron-Sainte Marie, Cauterets, Laas, Saint-Bertrand de Comminges, Saint-Gaudens, Liéoux i Aruignac.

Es tractava de persones socialment marginades i rebutjades, una casta de «paries» occidentals, que des de l'Edat Mitjana patien cruel segregació. Tant a les ciutats com en el camp habitaven barris o districtes separats, les «cagoteries», i només els estava permès d'exercir un petit nombre d'oficis. Als homes, els de fuster i picapedrer. A les dones, el de teixidora. En entrar a l'església ho havien de fer per una porta separada i havien de mullar els dits en una pica d'aigua beneïda especial per a ells.

Ocupaven un lloc que els estava reservat, en el fons del temple i a l'hora de combregar el sacerdot els allargava l'hòstia amb unes pinces.
Per això existeix en llengua occitana allò que diu: «Quan bas en ta la gleiso, ettªhiquen sou darré; Arres aü benitié non boü hiqua lou dit Dap un ladre coum tu deü tu puble maudit».

Que en altres mots ens ve a dir: «Quan vas a l'església, et posen al darrere; ningú no vol ficar el dit dins la pila d'aigua beneïda després d'un lleprós del teu poble maleït».

Entre d'ells, l'endogàmia era obligada. Mancaven de tot dret cívic o social. En aquella administració de justícia on n'hi havia prou amb un sol testimoni, els «cagots» n'havien de menester set.

El 1471, en el Bearn, les autoritats de Moumour prohibien al «cagot», mestre fuster, Ramon, i a tota la seva família, de treballar la terra, tenir animals, entrar en el molí per moldre blat, posseir ganivets, dur sabates o anar a beure aigua de la font pública. En morir, el «cagot» no podia ser soterrat en el cementeri i el sepultaven en un fossat, vora el camí, o sota la sorra, a la vorera de mar. De res li serví al rei Lluís XIV promulgar un edicte a favor dels cagots i prohibir la segregació a través dels Parlaments de Bordeus i Tolosa. Però quan els pregoners van per la regió del migdia francès per fer la crida, són atacats per la població i han de fugir sota una forta pedregada.

El 1718 una dotzena de «cagots» volen entrar a l'església de Rivière-Saas per la porta principal. La gent arma una revolta i hi ha sang pel carrer, amb nombrosos ferits. Com els jueus, que portaven una rodella o un estel cosits a la roba, per tal de ser reconeguts a la via pública, els «cagots» havien de dur en el vestit una peça en forma de pota d'ànec.

I deia la glosa popular: «B'abet aqui la grand Cagoterie, Tout aco que soun gens de noustre partie, Que hen castets oubrats, La coucarde rouye au cape, Lou pé de guit au coustat» (Aquí teniu la gran cagoteria/ a la gent que en la nostra pàtria / fan castells treballats,/ amb l'escarapel·la roja en el capell/ i la pota d'ànec al costat).