Jorge Isaacs (Cali, Cauca, 1837-Ibagué, Colima, 1895) publica la seva novel·la María, que esdevindrà un dels llibres clàssics d'Amèrica i la mostra més emblemàtica de la narrativa nacional colombiana. Isaacs era fill de jueu convers, súbdit anglès, natural de Jamaica, i de Manuela Ferrer, descendent de mallorquins i filla d'un oficial de la Marina de guerra espanyola. Va fer els seus primers estudis a Cali i després seguí la seva formació a Popoyán i Bogotà. Diuen que tenia un temperament vigorós, que era un jove ardit i visionari. Publicà el 1864 un primer llibre de poemes i formà part del grup d'intel·lectuals que integraven la Societat Literària El Mosaico, organitzadora de tertúlies i debats en un local de Bogotà. Treballà el periodisme i fins i tot dirigí durant alguns mesos el setmanari La República, tasca que li donaria accés al món de la política. Fou membre del Congrés de Colòmbia el 1866, 1868, 1878 i 1879, any aquest que ocupà la presidència de la Cambra. Realitzà així mateix, una fèrtil actuació diplomàtica. El 1871 i 1872 fou cònsol general de Colòmbia a Xile, que vivia moments difícils, i del 1875 al 1877 exercí de superintendent general d'Instrucció Pública a la zona de Cauca. El 1876 volgué participar en la guerra civil i lluità a Chancos, comandant el batalló Palmire. Recordem que després del desterrament del president Mosquera, hi havia hagut una època de calma amb les presidències d'A costa Gutiérrez, Salgar, Murillo Toro y Pérez. Aquiles Parra aconseguí, després, de dominar la guerra civil i quan es retirà el succeí el general Trujillo. Temps, doncs, de revoltes i pronunciaments militars amb breus etapes pacífiques, un ambient dins el quals visqué Isaacs. Amb altres càrrecs polítics, com a visitador de municipis en el nord, diputat al davant de la Llegislatura de Cauca o secretari de Govern, no abandona el periodisme. També fou cap del moviment revolucionari que destituí el doctor Restrepo Uribe, president d'Antiòquia. Orador, polemista, poeta... Però és amb la seva novel·la María que puja al cim de la literatura hispanoamericana, una obra romàntica i al mateix temps realista que entrellaça passat i present amb gran mestria. «Era jo un infant encara quan m'allunyaren de la casa del pare per tal que jo començàs els meus estudis en el col·legi del doctor Lorenzo María Lleras, establert a Bogotà pocs anys abans i famós en tota la república per aquell temps. La vespra del meu viatge, després de la vetlada, entrà a la meva cambra una de les meves germanes, i sense dir-me una paraula amorosa, perquè els sanglots li ofegaven la veu, tallà del meu cap uns cabells: quan sortí havien rodat pel meu coll algunes llàgrimes seves. Em vaig dormir plorant i vaig experimentar com un vagarós pressentiment de molts disguts que hauria de sofrir després. Aqueixos cabells llevats d' un cap infantil; aqueixa preocupació de l'amor contra la mort davant de tanta vida, feren que durant el somni vagarejàs la meva ànima per tots els indrets on havia passat, sense adornar-me'n, les hores més felices de la meva existència...».