nubes dispersas
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
24°

Neix Konrad Lorenz, pare de l'Etologia

Neix, tal dia com avui del 1903, a Viena, Konrad Lorenz, fill d'un cirurgià ortopèdic. Des de ben jove, Konrad s'interessà per la zoologia i des de la infantesa tingué cura dels animals que podia aconseguir: cans, moixos, peixos, conillets... Amb aquestes curolles per a les seves hores d'esplai, cursà, al mateix temps, els estudis primaris i secundaris, i passà després a la Universitat Columbia de Nova York, facultat de Medicina, encara que acabà la carrera a la Universitat de Viena, on obtingué el títol l'any 1928. Compaginà la tasca sanitària amb l'observació de la conducta dels animals, que seguia sent la seva gran passió i el 1927 publicava ja els seus articles i comunicacions en el prestigiós Journal für Ornithologie. Després entrà a fer feina, en qualitat d'ajudant, a l'Institut Anatòmic de Viena.

Tanmateix es doctorava en zoologia el 1933 i a partir de llavors, la seva enorme capacitat científica en aquest camp es projectava en ambiciosos treballs. Esdevindria, ja aleshores, una de les primeres autoritats mundials en etologia. Aquesta ciència, del grec, «êthos», costums, «logos», discurs, tindria una especial aplicació en l'estudi dels costums dels animals.

Era l'any 1937 quan Lorenz esdevenia un dels caps de redacció de la revista Zeitschrift für Tierpsychologie i aquell mateix any era nomenat professor d'anatomia comparada i psicologia «animal» a la Universitat de Viena.

El 1940 ocupava la càtedra de psicologia general i la direcció del departament d'aquesta matèria a la universitat de Königsberg. La guerra va interrompre les seves feines i el govern nazi el mobilitzà.

El 1942 es posava l'uniforme i dos anys després era fet presoner per l'exèrcit soviètic.
El seu captiveri durarà quatre anys. De retorn a Altenberg segueix els seus estudis sobre el comportament animal i dirigeix un institut d'etologia comparada. Una important institució, el Max Planck Institut de Seewiesen, li confia la creació d'un departament que es dedica a les investigacions etològiques (1955-1973) i des de tals laboratoris planteja interessants teories, com la de «l'agressivitat intraespecífica com a part essencial de l'organització dels instints per a la protecció de la vida» (Das sogenannte Böse. Zur Naturgeschichte der Agression, 1963).

També el 1973 li era concedit el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia, que hagué de compartir amb Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch. Morí als vuitanta-sis anys a Altenberg havent deixat llibres tan emblemàtics com Die Rückseite des Spiegels (L'altra cara del mirall), 1973, i Das Jahr des Graugans (L'any de l'ànec gris), 1979.

Aquesta efemèrides-nota biogràfica em fa pensar en el que escrivia l'admirat Santiago Ramón y Cajal a les seves «xerrades de cafè», especialment quan pensava, amb justa raó, que els homes, més vegades del que sembla, hauríem de prendre model de la conducta dels animals.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.