algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 20°
26°

Prosper Mérimée i Clara Gazul (1825)

Prosper Mérimée (París, 1803"1870), vint anys més jove que Stendhal, que l'influiria molt en la seva obra, debuta dins les lletres franceses amb una «traducció» de les obres d'una tal Clara Gazul, actriu espanyola que mai no existí. El llibre té un gran èxit i els lectors no dubten que la bella escriptora sigui real. Els textos van acompanyats d'un retrat, pseudoretrat, de la suposada dama calorosament aplaudida, segons el fals traductor, en tots els teatres espanyols. Però analitzant el retrat, comparant-lo amb la fesomia de Mérimée, un s'adona que és la mateixa cara. No es tracta sinó d'una ben acurada composició. Mérimée, «desfressat», amb manteta al cap, les espatles nues, una creu d'or al coll, aconsegueix l'efecte desitjat.

També publica, com si fos d'altri, un recull de cançons populars de la famosa contrada clàssica coneguda com la Il·líria. Es tracta d'una comarca muntanyenca, al llarg de la mar Adriàtica, que comprèn Istria, Caríntia, Carniola i Trieste. De 1809 a 1814 constituí, amb Dalmàcia, les províncies il·líries, amb capital a Ljubljana. Els il·liris o il·lirians són de raça eslava en la major part. Bé, la qüestió és que Prosper, que desitjava molt anar de viatge a aquell país, acompanyat per un amic, es trobava sense doblers, les butxaques ben escurades. Va tenir aleshores la curiosa idea de redactar el seu viatge abans d'haver-lo fet, per tal de proveir-se de la quantitat necessària per a fer-lo. La cosa li sortí rodona. Potser alguns lletraferits l'acusaren de no prendre's seriosament la literatura però ell, que tenia dret a fer servir aquests trucs de jovenesa, demostrà que la ficció pot esser més versemblant que la pròpia realitat, un experiment vàlid i ben alliçonador.

Tanmateix demostra als seus detractors que era un gran novel·lista romàntic i això s'esdevenia tres anys després amb la seva narració històrica Crònica del temps de Carles IX ... I és que Mérimée estima la història i té cura de la història amb els peus a terra, en el carrer. Especialitzat en aquesta matèria i també en arqueologia, el nomenen inspector general de monuments històrics i d'aquesta manera pot retre grans serveis al patrimoni del país, tot fent classificar un bon nombre de monuments amenaçats pel vandalisme. Aquesta feina no li pogué impedir d'escriure més novel·les, les més belles i populars de la seva fèrtil inspiració, Colomba (1840) i Carmen (1845), aquesta darrera, la més universal, transformada en òpera per Georges Bizet (1838-1875) i on Prosper sintetitza tots els tòpics de l'Espanya romàntica. Tanmateix la novel·la que més m'ha agradat de la seva producció és La dama de l'antifaç, ambientada en aquell París, el mateix dels mosqueters de Dumas, quan els homes de bona casa s'han de batre en desafiament per a salvar el seu honor i els hugonots i papistes, després de la guerra civil, vessen sovint la sang en bregues interminables. En aquest cas, el D'Artagnan justicier és un tal Bernard de Mergy, les aventures del qual són descrites amb un eficaç sentit del ritme i del marc històric.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.