Miquel Ferrer publica una edició castellana de l'Abd-Sarrat (Ab encerraje) romanç molt famós dins la literatura universal. Rep aquest nom una tribu morisca que, segons es conta, va exercir una gran influència en el regne de Granada en el segle XV.

La seva rivalitat amb els Segrís fou una de les causes de la caiguda d'aquell, la darrera nació àrab en territori peninsular.
Ginés Pérez de Hita compongué en el segle XVI una Historia de los cegríes y los aben cerrajes i Chateaubriand s'hi inspirà per tal d'escriure la seva obra El darrer Ibn-Sarrat (Le dernier Abencerraje).

L'heroi de la història, la del romancer, és Ibd-Arraix (Abindarráez) i les heroïnes Xarifa (Jarifa), Saida (Zaida) i Sara (Zara). El tema, entre lluites i amor, en les diferents versions del romanç, és realment engrescador i hi vaig fer alguna referència a la meva novel·la Allah Akbar, el Morisc (Premi Ciutat d'Alzira, Edicions Bromera, Alzira).

No és estrany que entre 1580 i 1600 es posàs de moda dins la literatura castellana el tema morisc, rivalitzant amb el gènere que deien «pastoril» i en el mateix temps que es desenvolupava la comèdia nacional de Lope de Vega.

Sorgiren, doncs, els enemics, els crítics, els «cara de llimona» que són per mi tots aquells que no fan ni deixen fer. Així doncs, un d'aquells intel·lectuals, volent aturar aquella moda del romancer morisc, escrivia: «Saben si alguna nació persa, escita o otomana ha celebrat i cantat les gestes dels nostres noms? Si els que escriuen aquests romanços moriscs diuen no ignorar això... Per què les conten i canten en nom dels moriscs, amb abatuda de les nostres llances?»

La cosa duia verí. I tanmateix la bellesa de la saga de romanços dels Ibn-Sarrat és insubornable i no se li pogué imposar el silenci. Però... Com era Ibd-Arraix? Ho diu el poeta anònim: «Entren dins l'arbreda molt hermosa que allà es troba. Al cap de poca estona veren venir amb gran gosadia un valent i gentil moro d'hermosa fesomia, sobre un cavall rossenc, poderós de meravella, que desafiava els vents amb la força que tenia; que la sella amb el fre eren de gran valor, amb molts penjolls de grana tot mostrant el goig vitent que portava el moro brau, i a més d'això molt bé duia: el corretjam del cap de la bèstia a Turquia treballat i un cobertor brodat de perles, que relluïa, i els estreps daurats, vetes de seda fina. El moro venia vestit amb extrema galania, hàbit de carmesí, molt ple de pedreria; un barnús de damasc, ben tallat, de fantasia; una forta simitarra al seu costat cenyida; el puny, d'una maragda; pom de pedra safira; la guarnició és d'or, la beina de perleria. Un escut cobreix son pit, de forta pell granadina, fabricat a la morisca; una lluna per divisa...» .