Com una part que ha emergit des del fons de la mar; o talment un tros de terra que encara no s'ha deixat engolir per les aigües del golf de Gabès, l'illa tunisenca de Gerba es mou un poc a mercè de les marees que pugen i baixen. Quan arriben deixen com miralls sobre extensions que abans eren arena; quan se'n van tomben les barques, fent totalment inútils àncores i amarres. L'illa era un quasi paradís amb platges suaus, pocs hotels i pescadors que feien entrar els pops dins una mena de cossiols que, per tradició, anaven calant.
L'interior és diferent, perquè la terra eixuta no afavoreix massa les coses. Hi viuen oliveres mil·lenàries; palmeres que neixen, moren i es van reproduint constantment. Llavors també hi ha figueres de moro i de cristià. I algun cultiu més, que es du amb molt d'esment. Miris allà on miris hi apareix la mar, ja que el terreny és quasi totalment pla. L'arquitectura és reforçada, feta pensant que ha de resistir temperatures extremes i atacs dels invasors. Almenys així es construïa abans. Llavors la calç ho cobria tot; com ho fa actualment, perquè entre les verdors d'oliveres i palmeres sempre s'hi troba la blancor radiant d'una casa o d'una mesquita acabada d'emblanquinar. Mesquites com fortaleses apareixen enrevoltades de terra resseca que, amb l'impuls del més lleu buf de vent, s'aixeca, s'envola i va a parar sobre la blancor abans immaculada. Si un dia plou, llavors la terra regalima sobre la superfície neta i deixa rastres desordenats. Però la sòlida construcció, arquitectura feta d'anys i adversitats, sempre manté la seva presència. El minaret, que s'aixeca sobre la part més alta, a vegades fa pensar (algú ho ha escrit abans) en un cert culte fàl·lic. És el paisatge arquitectònic que es troba allà, a la petitona illa de Gerba. Amb les aigües del golf de Gabès que van i vénen. Sovint s'han d'aclucar els ulls, tanta és la resplendor del joc entre el sol i l'espectador.
