El pintor Delacroix, en quarantena (1832)

Miquel Ferrà i Martorell07/07/00 0:00

Eugeni Delacroix, famós pintor francès del romanticisme, nascut a Saint"Maurice (Seine), colorista brillant i atrevit innovador, cap de tota una escola plàstica, (1799"1863), es trobava, tal dia com avui, en quarantena. És aquest un espai de temps, en general quaranta dies, que han d'estar en un llatzeret, els viatgers, efectes i mercaderies que procedeixen d'un lloc on regna una malaltia contagiosa. Delacroix venia d'un llarg viatge per terres del nord d'Àfrica i no s'havia pogut sostreure a aquella disposició marcada per la llei. El llatzaret de Toulon no era, segons consta en els seus escrits, un hostal parisenc. Des d'allà escrivia als seus amics, una carta a Frederic Villot (1809"1875), nascut a Lieja, company de jovenesa, gravador, després conservador de pintura al Louvre, i una altra missiva, de la mateixa llargària a Félix Feuillet de Conches, diplomàtic, que vivia entre París i Champrosay, cap de protocol del Ministeri d'Afers Exteriors i escriptor, nascut, com el pintor, el 1789, també gran amic de jovenesa però que amb el temps, a causa de la senyora Villot, acabaria totalment.

Les dues cartes porten data de tal dia com avui, de manera que en donarem un tast de cadascuna: «Estimat amic, finalment em trob en quarantena des de fa dos dies mortals. Com a distracció, en deixar el vaixell, tinc una tanca sense arbres on els cards són com arbusts. Allà hi tinc també una cambreta on puc dibuixar mentre dura la claror del dia. Hem hagut de llevar la brutor de tot un segle, que és la data de construcció de la casa. Els nostres pobres mariners hagueren de suar tot un dia. Es dur, en el moment de tocar el sòl de la pàtria, retrobar"la tan ingrata envers els seus fills exiliats. Jo arribava amb els braços oberts, però no podia abraçar mon pare malgrat tenir"lo a dos metres de distància. Haig de tenir, doncs, paciència.

He vist, per una frase de Pierret, que continua vostè malalt. És aquest terrible còlera? Sabem, pels diaris, que encara perdura...».

I pel que fa a Feuillet, diu: «La pàtria no ens concedeix, durant quinze dies mortals, més que un recinte miserable en el qual no pasturaria un ruc: moltes puces i aquesta brutor de llatzeret, la més bruta de totes les brutors, ja que hi ha el verrim dels habitants dels quatre cantons del món, inclosos els seus noms pintats en carbó sobre les parets. Ai! Què trobaré en el París que era l'estel polar de les nostres fortunes errants? Més barricades, potser només ruïnes, darrera barricada, digne tron dels nostres reformadors moderns... He sabut, pels diaris, que ningú no ha mort en la 1a Legió: Això em fa pensar que tu ets viu encara, ja que formes part d'una de les millors companyies d'aquest valent cos...».