Alan Freed, disk"jockey nord-americà, volia esser una figura de la música. Però malgrat els seus esforços, els anys passaven i res no aconseguia en aquest sentit. Complí els trenta. Havia fracassat a Nova York i ben decebut dirigia un programa de ràdio a Cleveland, Ohio. Aquell dia de juliol descobrí que un grup d'adolescents de raça blanca mostraven un gran interès per la música negra. Aleshores s'adonà del problema. Els ritmes d'abans de la guerra i de la postguerra immediata, melodies poc inspirades i monòtones, música incapaç ja de commoure el jovent, eren com un carreró que no passa. Europa estava duent a terme la seva reconstrucció econòmica i política amb una forta influència dels Estats Units. Tot el que era nord-americà interessava, estava de moda, era imitat. La devastadora guerra mundial havia donat lloc a un model de societat amb accés de les masses al sufragi universal, la seguretat social i una plaça de treball. L'anomenaven l'Estat del benestar. Però la jovenesa havia de menester alguna cosa més, des del punt de vista sociocultural, que trencàs definitivament amb el passat. I Alan Freed captà la idea. Va convèncer el director de la seva emissora per tal que programàs aquella «música de la jungla», un cop a la setmana. Va fer servir el pseudònim Moondog (Ca lunar) i el programa es va dir Moondog's Rock and Roll Party. Havia nascut l'expressió, la fórmula de les dues paraules que Alan Freed mai haguera imaginat que serien tan importants i famoses. Rock and Roll significa literalment gronxar i rodar, és a dir, poc sentit però sons aferradissos. Tanmateix, això de gronxar i rodar significa moviment, però no marxa, ni caminada, ni saltironar o córrer sinó el resultat de moure's a causa d'un agent exterior. Segons alguns investigadors, són paraules que procedeixen de l'argot de la població de raça negra. I jo diria, encara, dels temps de l'esclavatge, quan aquelles esclaves de procedència africana, convertides en mainaderes, gronxaven els fillets dels blancs. La fórmula entrà en el llenguatge popular, el programa va tenir molt èxit i tots els «teenagers» del país s'interessaren vivament per ell. El primer gran concert, organitzat per Alan Freed, el «Moondog Ball», se celebraria el març de l'any següent al Cleveland Arena. El local tenia cabuda per a deu mil persones. N'hi acudiren trenta mil, barreja de joves blancs i negres, un detall que escandalitzà els adults conservadors. L'èxit fou clamorós. Se celebraren altres concerts al Brooklyn Paramount de Nova York i a molts altres indrets de prestigi.
Els soldats nord-americans destinats a Corea, on hi havia guerra, començaren a cantar tonades de Rock and Roll i, ben aviat, la cosa s'universalitzà. Quan Elvis Presley es donà a conèixer en un famós programa de música country conegut com Grand Ole Opry, el jurat manifestà que no li agradava aquell nou estil i el que seria el gran Rei del Rock fou rebutjat. Tanmateix no es desanimà i en un altre programa, el Lousiana Hay Ride, aconseguí contracte per un any. El seu primer concert important fou sobre els escenaris de l'Overton Park Shell Auditorium, de Memphis, on el públic, entusiasmat, el proclamà gran profeta de la jovenesa musical. El fenomen prenia cos i rostre.
