algo de nubes
  • Màx: 20.6°
  • Mín: 12.63°
15°

La mare Duchesne, monja dels indis (1817)

Visita França monsenyor Dubourg, bisbe de la Louisiana, i s'entrevista amb la mare Magdalena Sofia Barat, que havia fundat la primera casa de la congregació del Sagrat Cor a Amiens, i li demana d'establir una colònia de religioses dins la seva diòcesi americana. És aleshores nomenada per a dur a terme aquesta missió, amb quatre companyes més, Philippine Duchesne, una monja de gran vocació que havia sol·licitat des de ben jove anar a terres llunyanes per a fer el seu apostolat. S'embarquen en un petit vaixell, el Rebeca, el mes de març, i després d'una penosa travessia arriben a Nova Orleans. És l'any 1818. Encara que la mare Duchesne es posà, un cop a Amèrica, greument malalta, les altres religioses parteixen cap a Saint Louis i d'allà, cap a San Carlos, on hi fan la primera fundació, és a dir, una casa bastida amb soques d'arbre, de cinc cambres, petita, amb una de les peces que serveix de capella. La mare Duchesne, ja recuperada, s'incorporà també a la tasca com a superiora i encara no havien passat uns mesos quan la casa sofrí un incendi i l'hagueren de construir un altre cop. Al cap d'un any, però, la missió havia prosperat força i monsenyor Duborg envià les monges encara més lluny, a Fleurissant. La vida entre els salvatges era molt sacrificada i difícil però, així i tot, aixecaren una altra missió al Grand Coteau, en el sud. Per arribar-hi era necessari fer un viatge d'algunes setmanes cap al sud, pel Mississipí, en un vaixell fluvial. Estant a bord la mare Duchesne i les monges, es declarà la pesta groga entre els passatgers i elles hagueren de tenir cura dels apestats. A Fleurissant, a l'extrem de la civilització, acamparen entre tribus índies i aixecaren un altre habitatge i capella enmig dels boscos. La tasca fundacional continuà endavant per tot aquell territori al sud del llac Michigan: Santa Maria, Bayou, La Fourche, San Miguel i Sugar Creek, on Philippine va fer grans esforços per tal d'aprendre la llengua dels pells rotges, que mai no aconseguí del tot. Però pensava que el seu exemple era el millor llenguatge, de manera que els indis li posaren per malnom La dona que resa sempre. Tanmateix el clima de Sugar Creek l'emmalaltí i hagué de retornar a San Carlos, on moria el 18 de novembre de 1852. Tenia, aleshores, vuitanta-tres anys. Observant el mapa d'aquelles expedicions, exploracions i fundacions, un no pot entendre gaire com una religiosa d'una certa feblesa física aconseguí de dur a terme tan important tasca missional. L'explicació està en la seva fortalesa moral, en la seva empenta nascuda d'una fe cega en la seva congregació i les seves creences. Es conta una anècdota, quan la mare Duchesne anà el 1827 a Saint Louis per a fundar-hi una nova casa. Allà es trobà amb un infant negre, cruelment copejat pel seu amo, que plorava enmig del carrer. Li curà les ferides, el consolà i li besà publicament les mans com una protesta contra l'esclavatge. Recordem que la Revolució Francesa havia condemnat el comerç d'esclaus però tanmateix la monarquia que seguí la desfeta napoleònica l'havia tornat a posar en pràctica. Lluís XVIII, que representà la restauració borbònica, i Carles X, que la seguí, es mostraren indiferents al davant d'aquell crim i aquella vergonya, el mateix que els Estats Units, Portugal o Espanya. Avui ens costa d'entendre-ho.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.