S'entra per Bab Al-Futuh, amb la gent poc amant de les fotografies i els munts de més de dos metres d'alls de l'última collita. El carrer és una successió de mostres d'una història que, si no fos que està massa vist, es podria dir que són l'escenari ideal per a les Mil-i-una nits. La pols s'ha posat sobre els edificis, marcant el pas del temps. Un venedor de llimones rodones com boles dóna color lluent a la vida, llavors el martelleig dels obradors de l'aram hi posa la música. Hi ha vida, molta vida. Unes cases, amb gelosies a les finestres que donen al carrer, estan plenes de gent que hi treballa per retornar-les la bellesa de quan era viu. Així, adobant de mica en mica els esfondraments que s'han produït, es podrà aturar per un moment la vida d'un temps i d'una gent.

El carrer tira endavant. Encara no s'endevina tot l'aldarull comercial i turístic que apareixerà en qualsevol moment. Abans, però, entre tots els llocs que es mereixen una atenta visita, es troba el mausoleu Qarasunqur. També amb el brogit de la restauració, amb els obrers que fan mescla al pati. Recomponen parets, curen les ferides massa visibles. Això no lleva la pau de l'interior adornat amb marbres i fusta de cedre del Líban, on també el temps hi ha deixat les seves esgarrinxades. En silenci, com si fos una operació delicada "que ho és" Esam Abdelwahab Dolaty renta les geometries de pedres de colors, torna al seu lloc les peces que s'han arrancat, mima la sensible bellesa del temps antic. Fa el seu treball sense presses, perquè el que s'ha torbat tant en desfer-se no es pot tractar de qualsevol manera. El seu petit país és l'oasi del Faium, allà on la verdor generosa no coneix cap cansament. A la gran ciutat del Caire, tot és diferent. Però, ben mirat, el seu lloc de treball també és com un oasi. Petit i molt bell.