Enric Sienkiewicz, nascut a Wela Okrsejska (Polònia) el 1846 i que acabaria els seus dies a Vevey (Suïssa) el 1916, publicava en aquesta data la seva primera novel·la, Vanament, a la que seguirien els relats Ningú no és profeta a casa seva (1872), Les dues veus (1873) i Hania, el mateix any. Va fer, també, llargs viatges, especialment a l'Amèrica del Nord, Àfrica central, Anglaterra, França, Espanya i Grècia. Passats els anys, la dècada dels 80 d'aquella centúria, publica la trilogia Patriòtica, amb les novel·les A sang i foc, El diluvi i L'heroi polonès, amb un vigor narratiu i una brillantor d'estil que commogueren crítics i lectors. Potser, la més popular, però, de les seves novel·les «històriques», tan abundants en el Romanticisme, sigui Quo vadis? i no oblidem, tampoc, una altra obra, novel·la igualment, titulada Diari d'un preceptor, molt llegida aquí i sobretot entre els ensenyants. Així i tot aquell escriptor extraordinari, que guanyà el Nobel l'any 1905, formava part d'una generació cruelment atacada pels pedagogs cristians de l'època, això amb textos com els que segueixen: «Els espectacles, les lectures de novel·les i poesies amatòries solen exaltar la imaginació, arrossegant l'home a viure una vida quimèrica i fantàstica, plena de desitjos que mai no podrà satisfer, i per la mateixa cosa són font perenne de disgusts. Desterri el mestre de les mans dels seus deixebles semblants instruments de dissort. Encara que no produissin altre resultat que el d'inspirar avorriment envers de les bones lectures i els plaers innocents de la vida modesta, ja n'hi hauria prou per mirar amb horror tals divertiments. Així mateix cal desterrar els contes de bruixes, les aparicions de fantasmes, espectres i morts, les quals impressions, que tard o mai s'esborren, solen produir fatals conseqüències...».
A un altre punt d'aquella pedagogia fonamentalista o ortodoxa hi podem llegir, igualment: «La censura imparcial que poden exercir els nins sobre la conducta moral, religiosa i literària dels seus condeixebles, i sobre els seus treballs literaris, és un bon mitjà per formar el judici: censurant altres, sap que ell ha de ser alhora censurat, i això contribueix a fer que la seva censura sia justa i imparcial, encara més quan té per fiscals de la seva decisió tots els condeixebles... De la mateixa manera podrà el mestre establir a la seva escola per setmanes o mesos o només en casos determinats, un jurat o tribunal constituït pels nins de més formalitat i judici, per tal que decideixin en justícia els càstigs que determinades faltes mereixen, i els premis que es podran adjudicar a la bona conducta moral i literària d'alguns dels deixebles, encara que el mestre no s'ha de conformar sempre amb aquesta decisió per raons que manifestarà o callarà, segons convengui, i més quan la sentència no és conforme al parer equitatiu del mestre». En resum: Bajanades d'un sistema educatiu que avui ens sembla d'un puritanisme terriblement injust i que creà, com es demostra a través de la història, una societat altament hipòcrita.
