Una parella de coloms sobrevola la verdor que pinta un territori marcat amb zones d'extrema sequedat. Entre els arbres hi apareixen clapes blavoses, perquè els camperols neguen la terra a un lloc on l'aigua hi és escassa. Vist de prop tot canvia: entre la blavor transparent hi surten les fulles tendres de les plantes que cerquen humitat i claror. La parella ha trobat els grans que volia, el glop d'aigua, el repòs sobre la branca gronxadissa de l'arbre. Urbans com són, fan un vol curt fins al seu niu a un edifici del centre de la població.

Un home descalç treballa la terra amb un càvec: es tracta d'administrar i distribuir l'aigua que, a través d'una sèquia, arriba al conreu. L'aigua s'escampa i cobreix els quadrats ben delimitats, banya les plantes que ho necessiten, mulla els peus avesats a tots els fangs i a totes les pols. Veu els cucs que s'esmunyen per la terra molla, els ocells que fan vols rasants aglapint un poc de menjar, el cel sense cap núvol que s'emmiralla dins l'aigua. Sega herba fresca, una garba de canya de sucre i ho carrega a la somera, blanca i minúscula, que pastura amb les potes dins el moll. Tot just acaba de començar l'any 2000.

Un visitant foraster, amant d'aquest tros de món, entra a la plaça i es dirigeix cap a la barberia: un local simplíssim, amb teranyines que pengen de la canyissada del sostre i de les bigues que ho sostenen. A fora, amb el sol que hi pega de ple, la plaça és un esclat de llum. Un cop llest, surt a la claror i veu un home amb una somera que porta una taca de verdor. Dos coloms acaben el seu vol a una finestra oberta d'una casa amb la façana decorada. Tècnica mixta sobre paret, hi veu un xiprer, un edifici religiós i algunes frases. Havia d'escriure una postal autèntica: és aquesta.