Empedocles fou un metge i filòsof d'Agrigento, molt popular, que presumia de grans coneixements en metafísica i física, aconseguint, fins i tot, una certa fama de bruixot entre els seus companys. D'acord amb la cronologia coneguda de les grans erupcions del volcà Etna, alguns situen la data de la seva mort tal dia com avui. Però no fou una mort qualsevol, sinó altament espectacular. Com sabeu, l'Etna, al nordest de Sicília, ha deixat memòria de les seves terribles i freqüents erupcions que han destruït, diferents vegades, els voltants de Catània. És un cim de tres-mil tres-cents tretze metres d'altura i la Mitologia en feu l'habitatge fantàstic dels gegants Encel.lat i Tifó i també hi situà les forges de Vulcà i dels Cíclops. Decidit a suicidar-se, Empedocles, es dirigí vers el cràter de la muntanya i es llançà al llac de foc, puix volia que ningú no trobàs cap vestigi del seu cos i que els seus compatriotes creguessin que havia pujat al cel. Però el pèrfid volcà després d'haver devorat el filòsof, respectà les seves sandàlies i les vomità intactes, volent així significar que aquell suïcidi orgullós era una mena d'engany. Diu un dels seus biògrafs: «Empedocles es titulava metge, filòsof, poeta i físic. En el seu temps no es podia esser més cosa, almanco tan importants com aquestes, llevat de rei o emperador. Però més que res era orgullós. I l'orgull, el fals orgull, com sabem, és incompatible amb la saviesa. Llavors, segons ha mostrat el temps, molt poc degué tenir d'aquells nobles oficis. La veritat és que ha arribat el seu nom a nosaltres com el d'un fantasmot determinat, encara que no un qualsevol. El desig desmesurat de significar-se entre els altres el portava a fer les majors excentricitats. Per una banda aconseguí que la gent el tingués com a bruixot i pràctic en les arts màgiques, i amb aquestes falsetats, el filòsof creixia en vanitat... Una corona d'or ornava el seu cap i una capeta de porpra penjava de les seves espatles... Però Empedocles volia més semblar que esser. Tals eren els seus extravagants actes...».
Era un «locandio» que no tenia altra manera de fer fama que fent servir la provocació. Com diu aquest mateix autor «d'acord amb la llegenda, Empedocles es cobrí, finalment, amb la fama de foll i no precisament amb la mena de fama que cercava». Un pensa en tants d'altres intel.lectuals nostres, imitadors d'Empedocles, que van pel món fent mostres gratuïtes de fals enginy i que tanmateix un dia o l'altre són traicionats pel seu propi Etna. El poble s'acostuma a les seves bajanades, es cansa de l'espectacle i el pobre mesquí ha de sofrir la mort en vida, és a dir, l'oblit o la indiferència per tal dels que pensava l'aplaudirien.
