Louis Alexandre Berthier (1753"1815) nasqué a Versalles i des de la seva infantesa el destinaren a la carrera militar, ja que son pare era membre de l'Exèrcit. Va rebre una acurada educació en aquest sentit i després de l'acadèmia fou oficial del Cos d'Enginyers i passà, llavors, a capità de Dragons del Regiment de Lorena. Marxà voluntari amb el general Lafayette als Estats Units i lluità en la guerra de la independència nord-americana. Tornà amb el grau de coronel i quan esclatà la Revolució francesa estava de guarnició de Versalles. De seguida es va sumar amb entusiasme a la revolta popular i fou nomenat general de la Guàrdia Nacional de Versalles. Ascendí a cap d'Estat Major del general Luckner i arribà a general de brigada quan les tropes republicanes lluitaren contra els monàrquics de la Vendée. Com a general de la divisió va lluitar a Itàlia el 1796 i el 1798, tot comandant un Cos de l'Exèrcit, ocupà Roma. En una segona etapa seria el mariscal de confiança de Bonaparte i també l'executor dels projectes estratègics de l'Emperador. Guanyà nombroses batalles en el decurs de les guerres napoleòniques però, temps després, fou un dels mariscals que obligaren Bonaparte a abdicar. Llavors donà suport a la restauració de Lluís XVIII, que arribava a Calais el mes de maig de 1814. Era Berthier un home apassionat, molt amant de les senyores i de la bona taula. El seu gran amor fou la marquesa de Visconti i l'estiu de 1815, Berthier, es trobava en el Castell de Bamberg, a Baviera, propietat de l'aristòcrata, sopant tot sol a la gran taula. Era un consumat gastrònom i havent menjat peix d'aigua dolça, ostres i molt xampany, va tenir ganes de fer del ventre. Anà al lloc comú, que estava a una altura d'un tercer pis, i de cop i volta, allà estant, sentí tambors i música d'un esquadró de cavalleria rus que desfilava. Es fermà els calçons i pujà a una cadira per poder-ho veure. Sofrí aleshores un fort vertigen i caigué al fossar de la fortalesa. Però no era Berthier l'únic general napoleònic expert en la bona cuina. Brillat"Savarin ens conta el cas del general Prosper Sibuet, ajudant de camp del general Massena i que morí el 1813 en passar el Bober...

«Tenia Prosper divuit anys, amb aquestes ganes de menjar que tenen els jovencells al llarg del seu desenvolupament físic. Es presentà un capvespre a la cuina de l'hostaler Genin, on els vellets de Belley acostumaven a reunir-se per torrar i menjar castanyes i beure vi blanc novell, és a dir, most. Acabaven de treure de la graella un indiot magnífic, hermós, ben preparat, torrat a punt i que desprenia un fumet delitós, capaç de fer caure en la temptació un sant. Els vells que ja estaven sense fam gairebé no s'adonaren, però les facultats digestives del jove Prosper es varen commoure fondament, i ja tenint la boca ofegada en saliva, s'exclamà: Acab d'aixecar-me de la taula i així i tot posaria messions que soc capaç de menjar-me aquest gran indiot. Bouvier de Bouchet, un pagès de gran corpulència, va respondre en el dialecte del país: Jo pagaré l'indiot si vostè se'l menja, però si en deixa algun trosset, vostè pagarà i jo em menjaré el que resti...».

Fou acceptat el desafiament. I el guanyà el jove Prosper, futur general Sibuet.