Neix a Berlín Walter Karl Friedrich Noddack, químic, que després d'estudiar i graduar-se a la universitat berlinesa, començà la recerca de dos elements, els números atòmics 43 i 75, que encara no havien estat descoberts. Formà equip amb Otto Berg i Ida Tacke i al llarg de tres anys es dedicaren a l'acurat fraccionament de menes en les quals es suposava que hi podria haver tals elements i així, la seva infatigable feina fou a mitges recompensada. El maig de 1925 aconseguien la detecció de l'element 75 i l'anomenaren «Reni», en honor del riu Rhin. Aquest fou el darrer element estable descobert en el món de la química. Des de llavors, tots els elements descoberts, fins i tot el 43 i tots els que es trobin en el futur, són radioactius. Si Noddack i els seus col·laboradors havien tingut èxit en el primer cas, fracassaren en el segon. Anunciaren també la troballa de l'element 43 que batiaren amb el nom de «masuri», en honor d'una regió de la Prússia oriental. Però després comprovaren que era un error. El 1926, Walter Noddack es casà amb Ida Eva Tacke, la seva companya de feina, nascuda a Wesel, Westfàlia, el 1896 i doctorada el 1921. Treballaren junts molt de temps sense poder trobar l'element 43 però continuaren treballant amb el «reni». En realitat, el nom de «reni» havia estat com un homenatge a Eva, que havia nascut a la vora del Rhin. Aquest doble matrimoni, com el dels Curie, que junta feina comuna i amor conjugal, és el que molts artistes, escriptors i científics han cercat i cerquen sense poder-lo tenir. Que l'esposa o l'espòs siguin part de l'obra de l'altra, que la sàpiguen seguir i animar, que no mostrin indiferència per l'art de la seva parella i el sàpiguen contemplar, llegir, analitzar i, fins i tot, criticar, quan la crítica és real, sincera, franca, constructiva. El savi i l'amor. El poeta i l'amor. L'artista i l'amor. Quanta incomprensió! Quant menyspreu! Quanta ignorància envers de la feina d'aquell amb el qual comparteixen la vida... Sobre aquest tema deia Ramón y Cajal: «La dona es sol enamorar de la fermosor viril però també de la saviesa. S'estableix així una feliç compensació biològica. En el fenomen selectiu, l'instint femení demostra exquisida perspicàcia, perquè la bellesa passa i la saviesa, amb els seus magnífics fruits, perdura. Ja seria un gran encert de la dona augmentàs la seva virtut amb la dolçor i la indulgència. Molts vicis i rareses tenia Lord Byron; però no els provocaren i feren esclatar, tal volta, l'altivesa i l'austeritat puritana de la seva muller?». Potser Ramón y Cajal tenia raó. I encara més quan afegeix que «totes les dissorts del matrimoni neixen del fet que la dona no tria, sinó que és triada. Per fortuna, en la majoria dels casos, l'esposa s'acostuma al marit, com aquest s'acostuma a la cervesa o al tabac...». No deixen d'esser reflexions tristes de tristes conseqüències.