Mor, als seixanta-set anys, el novel·lista britànic d'origen polonès Joseph Conrad. Va escriure narracions sobre les seves experiències i aventures de mariner. La seva obra, veritablement prolífica, compta, entre d'altres, amb llibres tan magnífics com Lord Jim, El tifó, Atzar, El negre del Narcyssus, Victòria... Amb un lèxic dinàmic i planer, una prosa correcta i fluida i un joc d'imatges que posen el lector dins un món exòtic en el qual acaba sentint-se amb tota naturalitat, Joseph Conrad és al mateix temps l'home que ens ha sabut proveir del document viu en què es reflecteixen els costums mariners del segle XIX. Ben sovint, els crítics de la «sagrada» literatura, els dels textos «exquisits», pensen i diuen que això no és literatura puix és més popular que elitista. I quan llegim una novel·la com Victòria ens adonam que aquest autor era un mestre en el retrat psicològic dels seus personatges. També sembla que els «exquisits» només reconeixen com a bona la literatura d'aquell que només conta la història del seu racó nadiu i que té pànic de viatjar i veure món, tot dient que això és per als periodistes i els reporters. Quantes beneitures arriben a dir alguns per a desfressar un esperit apocat de geni i un esperit curiós, obert i vitalista del que vol tenir per casa tot el planeta! I quantes de vegades el que ens mostren com una gran obra poètica del que no ha sortit del seu niu no és més que pardaleria «litúrgica»! Digau-me si aquests paràgrafs de Victòria no contenen prou elements vàlids...
«L'acció... El primer pensament, potser el primer impuls, sobre el rostre de la terra! L'ham, llançat amb la il·lusió del progrés, per treure del tenebrós buit les cardúmens d'innombrables generacions. I jo, el fill de mon pare, he estat capturat també com el més beneit de tots aquells peixos" Es deia. I sofria. Li causava trista impressió l'examen de la seva pròpia vida que hauria d'haver estat una obra mestra d'allunyament. Recordava sempre la darrera nit que havia passat amb son pare. Tenia en la memòria, molt nítides, aquella fesomia fina, la gran massa de cabells blancs i aquella epidermis de marbre. Un canalobre de cinc braços il·luminava el seu seient. Havien parlat molta estona. Els renous del carrer anaven morint de mica en mica, fins que, sota la claror de la lluna, començaren les cases de Londres a semblar les tombes d'un desert i oblidat cementiri d'esperances...».
I la sensualitat en els retrats i les descripcions no desmereix tampoc de la resta dels textos: «Mostrava la nuesa dels braços i les espatles, i una de les trenes, penjant cap al davant, semblava quasi negra tot contrastant amb la blancor de la pell. No era més alta del que solen esser les dones malaies, la vestimenta acabava molt més amunt dels turmells. Ben dreta, en actitud ferma, entre la taula i la cortina que cobria la porta, li lluïen com si fossin de marbre les cames i els peus sobre el solatge d'estores cobert d'ombra; el fi i fort modelat dels braços caiguts, la seva immobilitat mateixa, tenien quelcom d'estatuari, l'encís de l'art ple de vida...».
