Neix a París Charles Robert Richet, metge i fill de metge. Obtingué el títol de medicina el 1877 i aquell mateix any el nomenaren professor de fisiologia a la Universitat de París. Richet era, però, un intel·lectual, un savi a la manera dels renaixentistes i tant li feia escriure de molts temes, científics o simplement culturals, o militar en organitzacions pacifistes. Va escriure molt en contra de l'armament i les guerres i al mateix temps se sentí inspirat per aquella temàtica per a dur a terme la seva gran tasca mèdica d'investigació. Com a escriptor publicà un llibre de versos i algunes novel·les i comèdies, una obra totalment oblidada i que assolia més dels mínins necessaris per a una consagració.

Però... Com s'atreveix un metge de laboratori a fer literatura? "es preguntaven els exquisits. Que curi malalts i ens deixi als veritables poetes la glòria de les lletres! I el 1887 Richet va tenir la gran idea de produir un sèrum immune; és a dir, d'injectar a un animal una substància particular que motivi un antídot. Això vol dir que la substància injectada és un antigen; la produïda és un anticòs. Si l'antigen és un bacteri o una toxina bacterial es formaria un anticòs que evitaria una infecció futura. I, és clar, si el sèrum que conté aquest anticòs s'injecta en un cos humà li pot proporcionar immunitat per a una determinada malaltia.

Richet continuà la seva feina en aquesta matèria i el 1902 descobrí que de vegades una segona dosi d'antigen provocava un xoc a l'animal i el matava. Això va rebre del mestre el nom anafilaxis, que en grec significa «sense protecció» i que fou un valuós avís per als metges. El tractament per sèrum s'havia de realitzar de tal manera que pogués prevenir aquesta dissort. Tot depenia de la sensibilitat del pacient. I en aquest camp, Richet estudià les reaccions de les persones sensibles als nombrosos antígens que abunden dins la natura. A tals reaccions les anomenà «al·lèrgia» i la paraula es va introduir en el llenguatge mèdic, de manera definitiva, el 1906. Richet aprofundí la seva obra en l'estudi detallat de les al·lèrgies i per això la seva feina investigadora se situà en el primer rengle de la ciència. Pel seu treball sobre anafilaxis va rebre el premi Nobel de medicina i fisiologia el 1913. I encara el savi, després de conèixer bé la mecànica del cos humà i les seves reaccions al davant d'altres elements naturals, s'interessà pel misteri de l'ànima. Investigà la telepatia i altres manifestacions de la percepció extrasensorial. En aquestes estava quan la mort el va sorprendre a París, el seu lloc de naixença. Era el 4 de desembre de 1935. Avui, el guariment a través de l'esperit, que Richet també predicava, és a dir, el poder terapèutic de la cosa paranormal, és dóna com a matèria comprovada. La fe és, segons aquesta teoria, un factor determinant de curació. La desconfiança, la tristor, la por, la gelosia, les idees d'odi, de venjança, i sobretot, el pessimisme desesperat, acceleren la marxa d'un malalt cap a la mort. La fe en una terapèutica, en un home sigui metge o guaridor, en el retorn de la salut i també en quelcom superior, es digui Déu o Providència, que ens protegeix, sol esser segons Richet i altres investigadors, determinant.