«Ahir a les onze de la nit fou trobada rere la porta d'una entrada del carrer anomenat de la Quartereta, una nina acabada de néixer. Tot d'una que el servei de vigilància tingué coneixement del fet, es traslladaren a tal indret on es practicaren les diligències necessàries per tal de procurar tots els auxilis que el feble estat de la criatura havia de menester i al cap d'una hora fou conduïda, acompanyada d'una comare i un vigilant, a la Casa de Nins Expòsits (Regentada pel prevere Sebastià Gili), vestideta i ben arranjada, gràcies a la caritat d'algunes persones. Fets com el que acabam de relatar causen en nosaltres la més justa indignació; i tanta sort que vivim a un país civilitzat en el qual tenim un hospital que honra la Junta que es troba el seu capdavant i un hospici molt ben muntat on destaca la feina desinteressada d'unes persones a les quals es confien el guariment d'aquests infeliços als quals els seus pares han abandonat...».
Aquesta és una crònica el el periòdic El Mallorquín entorn d'una casta de dissort social que es repetia en aquell temps de manera sovint. El senyorot, entre cigar i cigar, embarassava la criada. El terratinent, la pageseta adolescent. El militar d'alta graduació, la serventa. El cacic, qualsevol de les seves «feudatàries». El director de la fàbrica, la més ingènua i ben parida de les seves obreres. I de vegades, el mal capellà, la pobra mesquina que amb ell es confessava, un fet, no menys freqüent, que en aquells dies denunciava el poeta José de Espronceda a la seva famosa obra «El diablo mundo» ... (A un racó, vora la seva taula, Adam amb la Salada, ella contemplant-lo amb gelosa curiositat, ell distret; un grup de desenfeinats a un racó; grup de gitanos que ballen. Un home amb vestit meitat seglar, meitat eclesiàstic, magre, roí d'estatura, xato, xuclat, amb el cabell pobre i vermellenc... toca la guitarra. La seva edat, quaranta anys...». Amb aquests mots comença el poeta el quadre escènic primer de l'esmentada obra però hi afegeix una nota al lector que diu: «Si model i conjunt de virtuts són el major nombre dels nostres sacerdots, en tots els temps, i especialment en els dies desventurats que corren, hi ha hagut i es troben encara alguns miserables, escrement i fems de tan respectable estament. El lector recordarà, tan bé com nosaltres, d'haver-ne trobat algun en la seva vida, que fent gala de la seva manca de vergonya, es semblava potser al personatge mesquí que en aquests textos volem descriure...». Certament, a cadascú el que és seu. És innegable la formació romàntica del redactor. El Mallorquín havia de competir amb Es Isleño (1857-1899), El Diario de Palma (1861-1920) i algun altre. El provincianisme de les Balears, però, actuava com una cotilla en aquest sentit i no poques vegades se sabien coses, dels poders fàctics, que no es podien publicar.
